JOIES DE LA BIBLIOTECA

Si hi ha un document, dels molts que hi ha que podem destacar de l'exposició Les Joies de la Biblioteca que es pot visitar al pati de la Biblioteca Santiago rusiñol, és un imprès del segle XVII pertanyent al fons que ha dipositat en Frederic Malagelada i Benaprès i que fa referència al conflicte entre el Comú i la Pia Almoina, amb opinions on es pretèn justificar la superioritat del senyor sobre el vassall.

L'imprès en qüestió és : El Cabildo de la Santa Iglesia de Barcelona tiene entendido que el Syndico de la villa de Citges puso en las Reales manos de su Magestad ... vn memorial sobre la pretension que tiene, de que se le dè licencia para redimirse y cobrarle al Real patrimonio ... [S.l. : s.n., 1669 o post.]

A) El Cabildo de la Santa Iglesia de Barcelona tiene entendido que el Syndico de la villa de Citges puso en las Reales manos de su Majestad (que Dios guarde) un memorial sobre la pretensión que tiene, de que se le dé licencia para redimirse y cobrarle al Real patrimonio en quanto a la jurisdicción civil, y criminal, mero, y mixto imperio, que en dicha Villa por sus legítimos títulos, de tiempo antiquísimo, el dicho Cabildo como Señor della está ejerciendo. Y que persuadido de que había de conseguir mas fácilmente el despacho con este motivo, formó un libello contra el mismo Cabildo, y sus Canónigos, queriendo hacer culpable su administración, y gobierno, con diferentes calumnias que inventó, para simular el pretexto de opresión, de que acostumbran cubrirse los vasallos cuando tratan de eximirse de la jurisdicción, y dominio de los Barones, y Señores; bien quedando a entender en lo licencioso, y descompuesto, mas haberse escrito aquel papel en injuria del Cabildo, que para justificación de la Villa.

B) Comienza el Síndico su discurso, con una descripción de la villa de Citges; pero no refiriendo con verdad lo que era, sino pintándola retóricamente, y con encarecimientos poéticos, deseando con palabras hiperbólicas, y runbosas exagerar el asunto, hasta valerse de lo fabuloso, para poder decir algo en su recomendación, pues todo lo que representa de las costas de Garraf, bajo el nombre de Escalas de Aníbal, y Monte de Júpiter, es apócrifo, y supuesto, conforme el sentir de los Coronistas de mejor nota.

C) Y realmente que no tiene más este lugar, que ser una población marítima, como otras muchas que ay (y aún de mejor calidad) en las costas de este Principado; así mismo del dominio de Barones, y Señores particulares. Sus moradores comúnmente se sustentan de lo que pescan en el mar, y de algunos frutos de pan, y vino que se cogen, aunque no con mucha abundancia en su corto terreno ; pues siendo el diezmo por entero del Cabildo, muchos años no llega el del trigo a cincuenta cuarteras : son gente rustica, maliciosa, inquieta, enemiga de la justicia, y amiga de pleitos y revueltas, de trato tan doble, y falso, que siendo todos deudos, y parientes, se matan y roban unos a otros alevosamente, y cometen entre si otros insultos y delitos enormes.

d) No ay en dicha Villa Fuerte, ni Puerto, como quiere persuadirse en el dicho memorial, sino junto a la ribera del mar un pequeño terrapleno para defender de los cosarios las barquillas de los pescadores: ni menos en todas aquellas costas ay seguro para el abrigo de una sola galera; y si algunas fragatas, ò saetias de Moros alguna vez por sus designios entran a esconderse, y cubrirse de alguna de aquellas calas, han de recoger los remos por temor de las peñas, y ha de estar muy sosegado, y tranquilo el mar, para que sea sin mucho riesgo, y zozobra.

E) Y al fin no se halla, ni puede considerar razón particular en la conveniencia publica, por la cual merezca este lugar aventajarse en la estimación, mas que las otras Villas, y poblaciones marítimas ; en tanto que algunos Cosmógrafos, y Historiadores, describiendo, y recitando las poblaciones de Cataluña, no solamente no la singularizaron, pero ni aun se acordaron della; que si bien algunos hablaron de Subur. Citges no es Subur.

I continua... però ho deixem aquí com a curiositat. De moment ja estem prou servits!

Bibliografia

Història de Sitges. III. Edat Moderna. [Carme Camps, Joan García Targa, Josep Mercader, Àngels Parés, Antoni Tintorer]. Sitges : L'Ajuntament, 2006. (Fragments d'història ; 6), p. 105

Discurs de Núria Amigó, Directora de la Biblioteca Santiago Rusiñol. 14 de juny de 2011

Il·lustríssim Sr. Alcalde, Miquel Forns, senyors regidors,

Director de Serveis de Biblioteques, Sr. Jordi Permanyer

Cap del Servei de Coordinació Bibliotecària, Sra. Marta Cano

Sr. Julià de Jòdar, convidat especial a aquest acte

Amics, amigues:

Bon vespre a tothom.

Benvinguts, avui amb més emoció que en altres ocasions, a aquest acte commemoratiu del 75è aniversari de la inauguració de la Biblioteca Santiago Rusiñol que celebrem en el mateix edifici, en la mateixa sala i amb el mateix mobiliari d’aquell 14 de juny del 36.

D’aquells que varen fer possible aquell fet, i amb el risc d’algun oblit imperdonable, voldria avui fer esment de tres noms sense els quals potser no hagués existit la Biblioteca tal com és.

En primer lloc, Santiago Rusiñol, de qui la Biblioteca porta el nom i de qui conserva el llegat bibliogràfic del Cau Ferrat. Precisament per aquell dia,  5è aniversari de la seva mort, s’havien preparat un seguit d’actes en homenatge seu,  la inauguració del Maricel, l’exposició pública dels Grecos al Cau Ferrat i la inauguració de les instal·lacions de la Biblioteca en aquest mateix edifici.

En segon lloc, Joaquim Folch i Torres qui, com a director dels Museus de Catalunya el 1936 va impulsar el projecte; i en tercer lloc Salvador Olivella l’alcalde de Sitges en aquells moments  que va presidir els actes.

Un moment de l'acte de celebració del 75è aniversari

Aquell dia un nen d’onze anys va llegir al Racó de la Calma un escrit glosant el significat dels actes del dia. Aquell nen, Josep Junyent i Sedó avui, 75 anys més tard ens acompanya. Us demano un aplaudiment a ell; d’aquesta manera aplaudim a tots aquells que van protagonitzar aquella jornada.

La Biblioteca ha viscut tots els variats episodis de la vida social i política de Sitges. L’esclat de la Guerra, pocs dies després de la seva inauguració, els 36 anys de franquisme i els canviants temps de la restauració democràtica des de 1975 fins ara, i sempre,  deixant de banda alguna breu interrupció, ha estat al mateix lloc, sempre mirant de servir a les generacions de sitgetans que hem aprés a llegir sota aquests arcs, asseguts a la boga de les velles i característiques cadires i trepitjant el dibuix modernista d’aquestes rajoles que encara hi són.

En aquesta tasca discreta, callada i constant vull recordar a totes aquelles persones que, des de la seva responsabilitat, com a  treballadors de la Biblioteca, han mirat perquè l’amor dels sitgetans de tota època i de tota edat per la seva Biblioteca no decaigui fins avui. Em refereixo en primer lloc a M. Lluïsa Ganzemüller, i Pilar Casas i Robert, les primeres bibliotecàries ; a Lolita Mirabent, tota una institució sitgetana i que va marcar la Biblioteca amb una empremta que els que hem vingut més tard mirem de seguir; a la Rosa, sempre al seu costat,  a Maria Saborit, esperit dinàmic, ànima de la Biblioteca fins fa molt poc temps i a qui no deixem mai d’enyorar; als qui treballen actualment que incansablement segueixen el camí: Teresa Ibáñez, Francesc Parra, Sonsoles Martin, Susanna Reyes , i als companys de la Biblioteca J. Roig i Raventós.

Un agraïment  als voluntaris que condueixen els Clubs de Lectura, que fan que sigui encara mes estreta la vinculació dels nostres usuaris amb la Biblioteca: Maite Galan, Tom Maguire, Elena Cejas, Carme Rei-Granger i Magda Altabella i Marisa Marsal.

I Finalment a les persones que treballen en les Institucions de les quals en depenem, l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona.

Al llarg d’aquests 75 anys La Biblioteca S. Rusiñol s’ha  adaptat als canvis que una  societat, diferent a aquella per la qual va estar pensada , ha sofert. Tot i que els serveis bàsics són els mateixos, la informació, la formació,  la cultura i el lleure i la socialització, ara les necessitats dels usuaris actuals estan canviant cada dia més ràpidament.  Hem d’estar en condicions de poder oferir totes les tipologies documentals, tots els suports de presentació i reproducció de la informació i garantir l’accés públic a la informació a tota la comunitat de forma equitativa i sense discriminació. Les esplèndides col·leccions especials que conservem i que ens defineixen com a Biblioteca Patrimonial –de les quals en Francesc Parra ha preparat una petita mostra en l’exposició Joies de la Biblioteca situada al pati- necessiten unes condicions que assegurin la seva conservació fent nostra la idea de difondre el passat per conservar el futur.

Avui aquest edifici que ens acull, tant estimat pels sitgetans de tot origen i que al llarg dels anys no deixa de generar la mateixa admiració a tots el que el visiten, ha anat envellint. La seva energia és avui molt més gran que quan va néixer però el cos és vell. Això significa que Sitges te davant seu, entre tants altres, un repte important i urgent: posar la Biblioteca a l’alçada del que els sitgetans de tota edat i sobre tot els que han nascut més recentment, necessiten i necessitaran: La Biblioteca del segle XXI.

Amb l’esperança que el nostre alcalde, bibliotecari de professió, està més que capacitat per a ser sensible a aquesta necessitat, vull afegir amb la veu alta:

Llarga vida a la Biblioteca Santiago Rusiñol!!

LLEGAT UTRILLO

L’any 1981 te lloc l’adquisició, per part de l’Ajuntament de la biblioteca-Arxiu de Miquel Utrillo. Es tracta d’un fons documental molt important per al coneixement de la història de l’art vinculada amb Maricel i Santiago Rusiñol, i que feia necessari disposar d’un lloc adient per conservar-la amb un mínim d’ordre i possibilitat d’ésser consultada pels investigadors.

La sala escollida per instal·lar la col·lecció Utrillo fou el segon pis de l’edifici de la Biblioteca. Les obres d’habilitació es portaren a terme en un espai de temps relativament breu. La sala, decorada amb una part de dibuixos i apunts d’Utrillo Morlius, Ramon Casas, Joaquim Mir i molt especialment Salvador Dalí, conté uns tres mil volums, amb moltes primeres edicions i una gran part d’elles dedicades per els mateixos autors.

Com llegim a l’Eco del 20.VI.1981, “tenemos la convicción que Miquel Utrillo, estimado amigo y compañero en afectos y cuartillas, en la calurosa jornada del 13 de junio, hizo entrega de su corazón. En su parlamento —pocas veces les habíamos visto hablar .tan reposadamente y con palabras cargadas de emoción— agradeció al Ayuntamiento su comprensión. Como sitgetanos manifestamos nuestra satisfacción por la inauguración de dicha Sala que contiene la colección iniciada por Miquel Utrillo Morlius y continuada por su hijo.(…) Todos los reunidos constatamos la importancia de la misma. Unos cinco mil volúmenes —selecta librería— muchos de ellos dedicados, por ejemplo «El llanto a Sánchez Mejías», de Federico García Lorca; en pintura, 17 obras de Salvador Dalí; carteles y dibujos de Ramón Casas, Joaquim Mir..., fotografías, entre ellas las de Maricel de antaño, cuyo contenido una triste jornada fue embalado rumbo —hecho mano de frases utrillianas— hacia un país que no tiene historia, pero sí dólares.

El 1984, en fer cinquanta anys de la mort de Miquel Utrillo, la biblioteca organitzà una exposició dedicada a Utrillo.

PUBLICACIONS DE LA BIBLIOTECA

Quan el pas dels dies ha assenyalat alguna efemèride en el camp de les lletres o de la cultura en general, la Biblioteca ha intentat fer-se’n ressò d’una manera o altra d’acord amb la transcendència del fet.

Normalment, aquestes circumstàncies es subratllen amb una petita exposició bibliogràfica en les vitrines del vestíbul d’entrada, o també amb una simple guia de lectura, on les persones que freqüentaven la Biblioteca, trobem una facilitat per ampliar la visió del passatge que es commemora.

Entre aquestes altres efemèrides dignes d’ésser rememorades, se n’han produït dues de què, per la seva relació amb la vida de la Biblioteca i per la seva importància, s’ha volgut deixar testimoni de manera una mica més permanent mitjançant una publicació. Aquestes han estat el centenari de la premsa sitgetana i el 50è aniversari de la mort de Rusiñol.



Cent anys de Premsa Sitgetana fou escrit per Lolita Mirabent



El centenari de la premsa sitgetana el 1977, coincidia amb el centenari de l’aparició, el 4 de febrer del 1877, DE la nostra primera publicació periòdica, la “Revista Suburense”, i tal com diu M. Dolors Mirabent, autora del treball de recerca, en la seva introducció: “La Biblioteca Popular “Santiago Rusiñol”, gràcies a la benevolència d’uns quants bons sitgetans que havien guardat al llarg dels anys moltes publicacions vilatanes –entre ells cal destacar, sobretot, al senyor Ramon Planes i els senyors Joan Puig Mestre, Rafael Font i Farran, Josep Mates Puig i l’Ajuntament de Sitges– pot oferir avui a l’estudiós interessat o al lector curiós una col·lecció gairebé completa dels nostres cent anys de premsa que ha volgut commemorar el primer centenari amb aquesta publicació”.

L’edició del treball, que consta de 67 pàgines, fou sufragada pel senyor Vicenç Ibàñez Olivella, en aquell temps alcalde de la vila.

L’altre esdeveniment, el 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol, va donar lloc a una exposició bibliogràfica i documental sobre el recordat artista en la pròpia Biblioteca entre els mesos de juny i agost del 1981, i a l’edició d’un Catàleg que consta de 105 pàgines i de més d’una trentena de gravats. D’ambdós treballs –que formaven part d’un conjunt d’actes encaminats a commemorar l’efemèride rusinyoliana a Sitges i a Aranjuez–, tingué cura M. Dolors Mirabent, directora de la Biblioteca. La publicació fou patrocinada per la “Comissió del 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol”.

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

Miquel Utrillo i l'Agrupació Catalanista de Sitges

Dibuix de Miquel Utrillo. Segell de l'Agrupació Catalanista de Sitges, fundada el 1899

LA BIBLIOTECA CREIX. PRIMERA AMPLIACIÓ

En començar l’any 1974, la Biblioteca encara es lamenta de l’antiga falta d’espai. El mes de juny, el senyor Marcel·lí Moreta, nou ponent de Cultura de la Diputació hi féu una visita. Tornaria el mes de juliol amb la senyoreta M. Antonieta Cot i el senyor Razquin, del Servei Tècnic de les Biblioteques. (...) L’arquitecte de la Diputació, junt amb el senyor Falguerers, assessor artístic de la Diputació, es presentà el mes de gener del 1976 per habilitar, com a solució provisional, la sala del primer pis. Aquesta nova visió de “solució provisional” fa que el mes de març es torni a tractar una vegada més de l’ampliació de la Biblioteca, però per traslladar-la de nou al Museu Romàntic, a can Llopis.

No és fins el 13 d’abril de 1977 quan es comencen les tan sospirades obres. El mes de juliol visiten la Biblioteca la directora de la de Catalunya i del Servei de Populars, i junt amb l’alcalde, senyor Ibàñez Olivella, comprovaren el curs de les obres, la marxa de les quals es considerà raonable. El senyor Vicenç Ibañez, com a bon alcalde de Sitges, volgué que la inauguració de l’engrandiment de la Biblioteca tingués lloc per la Festa Major, data tradicional per celebrar les grans efemèrides sitgetanes, i per tant posà gran interès que les obres rutllessin i progressessin.

El 25 d’agost te lloc la inauguració. Les noves sales representaven una ampliació importantíssima de la Biblioteca, i consistien principalment en la gran sala de lectura del primer pis, d’una superfície lleugerament superior a la de la planta baixa,  que disposava de quaranta-quatre places de lectura i una capacitat de llibreries i prestatges que, pràcticament, duplicava el volum inicial. La sala, espaiosa, molt ben il·luminada, amb un mobiliari pràctic, està decorada amb una bona col·lecció de pintures sobre temes sitgetans, donades per lectors i admiradors de la Bibloteca i antics cartells d’obres d’Utrillo, Casas i Rusiñol.[1]

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

---

[1] Darrera de la Casa de la Vila hi ha la Biblioteca, que enguany passa a ocupar les dues plantes d'aquell sector de Maricel. No ha estat sinó el resultat miraculós de les insistències de molts anys que han fet possible dotar a Sitges de l'instrument que els estudiants i estudiosos necessiten. Eixamplament de sales, sala d'actes i altres locals que han d'encabir noves i velles activitats. I en el primer lloc dels que han insistit, amb oportunitat o sense, cal anomenar la nostra Bibliotecària, Dolors Mirabent de Jou. L’Eco de Sitges, 28.VIII.1977

LA BIBLIOTECA CANVIA DE CASA

Feia pocs mesos que s’havien acomplert els deu anys de la inauguració de la Biblioteca, quan el mes de setembre de 1946 va sorprendre la bibliotecària senyoreta Mercè Bonay, l’arribada del Director dels Museus de Barcelona, senyor Xavier de Salas, acompanyat del Secretari de la Diputació i l’arquitecte Municipal de Sitges, “para tratar de la nueva biblioteca en construcción”. La bibliotecària, sorpresa, continua en el seu “Diari”: “Según estos señores, la biblioteca nueva tendrá más o menos las mismas proporciones, pero con el inconveniente de no tener sala de Revistas ni el delicioso patio... este cambio de local será muy perjudicial para la Biblioteca..., el nuevo local está situado en los sótanos de la casa Llopis...”

El senyor Manuel Llopis de Casadades, descendent de Bernardí Llopis i Pujol, autor de la “Relación Histórica de la Villa de Sitges”, i de Joan Llopis i Bofill, autor de l’”Assaig històric de la Vila de Sitges”, i al mateix temps, hereu del casal neoclàssic del carrer de Sant Gaudenci de Sitges, va morir el dia 11 de març de 1935 a Sòfia (Bulgària) on era el Secretari de l’Ambaixada espanyola d’aquell país. El senyor Manuel Llopis havia fet testament, pocs dies abans de morir, deixant totes les seves terres i vinyes per a obres de beneficència i, de l’esmentada casa pairal, se’n feia llegat a la Generalitat de Catalunya, amb el compromís de conservar-la, dins de tots els possibles, en el seu estat original de mobiliari, decoració i ambientació. (...)

La Biblioteca en el seu nou emplaçament en principi, tan sols va reiniciar el seu servei al públic amb el préstec, perquè, a més de faltar-hi alguns detalls de llum i d’instal·lació, s’esperava la inauguració oficial que “probablement seria el mes de juliol”. (...) S’acabaren, així doncs les obres de restauració de can Llopis, el “Museu Romàntic”, (amb biblioteca inclosa), però fins al 12 de març de 1949 no va inaugurar-se el que en aquell moment va dir-se “Hogar Ochocentista”. A la inauguració va assistir el director general de Belles Arts, llavors el Marqués de Lozoya, el governador civil, el president de la Diputació i altres personatges de Barcelona. De Sitges, tan sols hi eren presents l’alcalde, don Julio Martínez Àvila; el senyor rector, mossèn Pasqual Prats; el tinent d’alcalde, senyor Carreró, i el secretari, senyor Farrerons. En aquell acte d’inauguració, de la Biblioteca, ni se’n va parlar.

A molts vilatans els va saber greu aquella inauguració, a porta tancada, i a l’”Eco”, al costat de la ressenya oficial de l’acte, es podia llegir un escrit on s’expressava la queixa de la gent del carrer: “¿Cómo se ha rehuido que el pueblo de Sitges se asociara a tan magna fiesta? ¿Por qué no hemos podido dar, todos, cón nuestros aplausos y con el calor de nuestra presencia, las gracias a la familia Llopis y a todos los que han cuidado –por estar, unos situados en los puestos de mando y otros por su contribución técnica–  de que el nuevo museo sea una espléndida realidad? (...) Rusiñol impuso la tradición de asociar todo el pueblo a las grandes manifestacions del Arte que ocurrieron en Sitges”. Aquestes paraules les firmava “Bradomin”, pseudònim de Ramon Planes.

Sala de lectura. Casa Llopis

FI DE L’ESTADA A CAN LLOPIS

L’afortunada gestió de l’alcalde Antoni Almirall va permetre que l’edifici de Maricel passés a engrandir el patrimoni municipal l’any 1954. Encara que el consistori justificava la transacció del Maricel per facilitar l’allotjament de la Universitat d’Estiu, sembla que hi havia també la consciència que la Biblioteca Santiago Rusiñol estava a l’edifici del carrer Sant Gaudenci, en una situació il·legítima, perquè el dia 18 de novembre, dues setmanes després de firmar les escriptures notarials, el mateix alcalde Antoni Almirall, junt amb la bibliotecària M. Dolors Mirabent, visitava Maricel per tal de situar-hi la nova instal·lació i efectuar el trasllat tan aviat com fos possible.

No fou fins el dia 9 de febrer de 1956, quan va presentar-se el senyor Ainaud de Lasarte, acompanyat de l’alcalde accidental, senyor Joan Carbonell i Carbonell junt amb el regidor Àngel Quingles, per tal de visitar l’edifici de Maricel i situar-hi la Biblioteca en el lloc d’origen, o sigui l’antiga casa Utrillo, ampliant-la però amb una nova sala per a dipòsit.

Els treballs d’empaquetar els 8.889 llibres de manera ordenada, desmuntar les llibreries i traslladar-ho tot a la nova destinació s’iniciaren el dia 16 d’agost i van acabar-se el 17 de novembre de 1956. Mentrestant, des del dia primer d’agost, la Biblioteca romania tancada al públic.

Porta d'entrada de la biblioteca, quan aquesta estava a la casa Llopis

Trobem diversos articles crítics al tancament de la biblioteca. Durant l’any 1958, podem llegir per exemple:

“A cuarentena enfadosa por lo prolongada está sometida nuestra Biblioteca Popular “Santiago Rusiño”- Hace ya tiempo oímos hablar de acuerdos administrativos y presupuestos tendentes a su reinstalación. Pero la nave está, encallada, la calma chicha impera. Mejores vientos parecen soplar en nuestra vecina Villanueva y Geltrú, donde se está activando la instalación de la Biblioteca en un local de propiedad municipal. Nos gustarla una competición de velocidad entre las tripulaciones de las dos villas rivales, que nuestros nautas aprovecharan todas las ráfagas favorables en esta regata cultural y se llevaran la copa de la victoria; desde luego una carrera dentro del mejor espíritu del “fair play”, arrumbando el triste encono de la rivalidad comarcal. Que una de estas ráfagas penetre en la Biblioteca, avente el polvo y nos traiga las nuevas corrientes del mundo. No abandonemos a nuestra Biblioteca, el mejor observatorio espiritual de que disponemos. – El Eco de Sitges, 27.VII.1958

“Se cumplen ahora los dos años del cierre de la Biblioteca «Santiago Rusiñol». ¡Triste aniversario!. Los pueblos felices celebran el aniversario de la independencia, del nacimiento de uno que fue su hijo ilustre, de la fundación, precisamente, de una biblioteca pública. Nosotros nos vemos obligados a recordar que llevamos veinticuatro meses que, lo que había costado tanto de conseguir y, una vez obtenido, demostró con creces cuan necesaria era su instalación, ha cerrado sus puertas. La Biblioteca dejó de prestar sus servicios sólo a título provisional, y durante el tiempo que duraran las obras de adaptación a su primitivo local, de donde nadie, en Sitges, había pedido fuera removida. Así va pasando el tiempo, mientras, al parecer, todo el mundo contempla el fenómeno impasiblemente. Dos años sin la sombra de los libros sobre las jóvenes mentes que asoman a la vida, sin obras de consulta para los estudiantes, sip una compañía amable para la gente madura”. El Eco de Sitges,  26.X.1958