Miquel Utrillo i l'Agrupació Catalanista de Sitges

Dibuix de Miquel Utrillo. Segell de l'Agrupació Catalanista de Sitges, fundada el 1899

LA BIBLIOTECA CREIX. PRIMERA AMPLIACIÓ

En començar l’any 1974, la Biblioteca encara es lamenta de l’antiga falta d’espai. El mes de juny, el senyor Marcel·lí Moreta, nou ponent de Cultura de la Diputació hi féu una visita. Tornaria el mes de juliol amb la senyoreta M. Antonieta Cot i el senyor Razquin, del Servei Tècnic de les Biblioteques. (...) L’arquitecte de la Diputació, junt amb el senyor Falguerers, assessor artístic de la Diputació, es presentà el mes de gener del 1976 per habilitar, com a solució provisional, la sala del primer pis. Aquesta nova visió de “solució provisional” fa que el mes de març es torni a tractar una vegada més de l’ampliació de la Biblioteca, però per traslladar-la de nou al Museu Romàntic, a can Llopis.

No és fins el 13 d’abril de 1977 quan es comencen les tan sospirades obres. El mes de juliol visiten la Biblioteca la directora de la de Catalunya i del Servei de Populars, i junt amb l’alcalde, senyor Ibàñez Olivella, comprovaren el curs de les obres, la marxa de les quals es considerà raonable. El senyor Vicenç Ibañez, com a bon alcalde de Sitges, volgué que la inauguració de l’engrandiment de la Biblioteca tingués lloc per la Festa Major, data tradicional per celebrar les grans efemèrides sitgetanes, i per tant posà gran interès que les obres rutllessin i progressessin.

El 25 d’agost te lloc la inauguració. Les noves sales representaven una ampliació importantíssima de la Biblioteca, i consistien principalment en la gran sala de lectura del primer pis, d’una superfície lleugerament superior a la de la planta baixa,  que disposava de quaranta-quatre places de lectura i una capacitat de llibreries i prestatges que, pràcticament, duplicava el volum inicial. La sala, espaiosa, molt ben il·luminada, amb un mobiliari pràctic, està decorada amb una bona col·lecció de pintures sobre temes sitgetans, donades per lectors i admiradors de la Bibloteca i antics cartells d’obres d’Utrillo, Casas i Rusiñol.[1]

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

---

[1] Darrera de la Casa de la Vila hi ha la Biblioteca, que enguany passa a ocupar les dues plantes d'aquell sector de Maricel. No ha estat sinó el resultat miraculós de les insistències de molts anys que han fet possible dotar a Sitges de l'instrument que els estudiants i estudiosos necessiten. Eixamplament de sales, sala d'actes i altres locals que han d'encabir noves i velles activitats. I en el primer lloc dels que han insistit, amb oportunitat o sense, cal anomenar la nostra Bibliotecària, Dolors Mirabent de Jou. L’Eco de Sitges, 28.VIII.1977

LA BIBLIOTECA CANVIA DE CASA

Feia pocs mesos que s’havien acomplert els deu anys de la inauguració de la Biblioteca, quan el mes de setembre de 1946 va sorprendre la bibliotecària senyoreta Mercè Bonay, l’arribada del Director dels Museus de Barcelona, senyor Xavier de Salas, acompanyat del Secretari de la Diputació i l’arquitecte Municipal de Sitges, “para tratar de la nueva biblioteca en construcción”. La bibliotecària, sorpresa, continua en el seu “Diari”: “Según estos señores, la biblioteca nueva tendrá más o menos las mismas proporciones, pero con el inconveniente de no tener sala de Revistas ni el delicioso patio... este cambio de local será muy perjudicial para la Biblioteca..., el nuevo local está situado en los sótanos de la casa Llopis...”

El senyor Manuel Llopis de Casadades, descendent de Bernardí Llopis i Pujol, autor de la “Relación Histórica de la Villa de Sitges”, i de Joan Llopis i Bofill, autor de l’”Assaig històric de la Vila de Sitges”, i al mateix temps, hereu del casal neoclàssic del carrer de Sant Gaudenci de Sitges, va morir el dia 11 de març de 1935 a Sòfia (Bulgària) on era el Secretari de l’Ambaixada espanyola d’aquell país. El senyor Manuel Llopis havia fet testament, pocs dies abans de morir, deixant totes les seves terres i vinyes per a obres de beneficència i, de l’esmentada casa pairal, se’n feia llegat a la Generalitat de Catalunya, amb el compromís de conservar-la, dins de tots els possibles, en el seu estat original de mobiliari, decoració i ambientació. (...)

La Biblioteca en el seu nou emplaçament en principi, tan sols va reiniciar el seu servei al públic amb el préstec, perquè, a més de faltar-hi alguns detalls de llum i d’instal·lació, s’esperava la inauguració oficial que “probablement seria el mes de juliol”. (...) S’acabaren, així doncs les obres de restauració de can Llopis, el “Museu Romàntic”, (amb biblioteca inclosa), però fins al 12 de març de 1949 no va inaugurar-se el que en aquell moment va dir-se “Hogar Ochocentista”. A la inauguració va assistir el director general de Belles Arts, llavors el Marqués de Lozoya, el governador civil, el president de la Diputació i altres personatges de Barcelona. De Sitges, tan sols hi eren presents l’alcalde, don Julio Martínez Àvila; el senyor rector, mossèn Pasqual Prats; el tinent d’alcalde, senyor Carreró, i el secretari, senyor Farrerons. En aquell acte d’inauguració, de la Biblioteca, ni se’n va parlar.

A molts vilatans els va saber greu aquella inauguració, a porta tancada, i a l’”Eco”, al costat de la ressenya oficial de l’acte, es podia llegir un escrit on s’expressava la queixa de la gent del carrer: “¿Cómo se ha rehuido que el pueblo de Sitges se asociara a tan magna fiesta? ¿Por qué no hemos podido dar, todos, cón nuestros aplausos y con el calor de nuestra presencia, las gracias a la familia Llopis y a todos los que han cuidado –por estar, unos situados en los puestos de mando y otros por su contribución técnica–  de que el nuevo museo sea una espléndida realidad? (...) Rusiñol impuso la tradición de asociar todo el pueblo a las grandes manifestacions del Arte que ocurrieron en Sitges”. Aquestes paraules les firmava “Bradomin”, pseudònim de Ramon Planes.

Sala de lectura. Casa Llopis

FI DE L’ESTADA A CAN LLOPIS

L’afortunada gestió de l’alcalde Antoni Almirall va permetre que l’edifici de Maricel passés a engrandir el patrimoni municipal l’any 1954. Encara que el consistori justificava la transacció del Maricel per facilitar l’allotjament de la Universitat d’Estiu, sembla que hi havia també la consciència que la Biblioteca Santiago Rusiñol estava a l’edifici del carrer Sant Gaudenci, en una situació il·legítima, perquè el dia 18 de novembre, dues setmanes després de firmar les escriptures notarials, el mateix alcalde Antoni Almirall, junt amb la bibliotecària M. Dolors Mirabent, visitava Maricel per tal de situar-hi la nova instal·lació i efectuar el trasllat tan aviat com fos possible.

No fou fins el dia 9 de febrer de 1956, quan va presentar-se el senyor Ainaud de Lasarte, acompanyat de l’alcalde accidental, senyor Joan Carbonell i Carbonell junt amb el regidor Àngel Quingles, per tal de visitar l’edifici de Maricel i situar-hi la Biblioteca en el lloc d’origen, o sigui l’antiga casa Utrillo, ampliant-la però amb una nova sala per a dipòsit.

Els treballs d’empaquetar els 8.889 llibres de manera ordenada, desmuntar les llibreries i traslladar-ho tot a la nova destinació s’iniciaren el dia 16 d’agost i van acabar-se el 17 de novembre de 1956. Mentrestant, des del dia primer d’agost, la Biblioteca romania tancada al públic.

Porta d'entrada de la biblioteca, quan aquesta estava a la casa Llopis

Trobem diversos articles crítics al tancament de la biblioteca. Durant l’any 1958, podem llegir per exemple:

“A cuarentena enfadosa por lo prolongada está sometida nuestra Biblioteca Popular “Santiago Rusiño”- Hace ya tiempo oímos hablar de acuerdos administrativos y presupuestos tendentes a su reinstalación. Pero la nave está, encallada, la calma chicha impera. Mejores vientos parecen soplar en nuestra vecina Villanueva y Geltrú, donde se está activando la instalación de la Biblioteca en un local de propiedad municipal. Nos gustarla una competición de velocidad entre las tripulaciones de las dos villas rivales, que nuestros nautas aprovecharan todas las ráfagas favorables en esta regata cultural y se llevaran la copa de la victoria; desde luego una carrera dentro del mejor espíritu del “fair play”, arrumbando el triste encono de la rivalidad comarcal. Que una de estas ráfagas penetre en la Biblioteca, avente el polvo y nos traiga las nuevas corrientes del mundo. No abandonemos a nuestra Biblioteca, el mejor observatorio espiritual de que disponemos. – El Eco de Sitges, 27.VII.1958

“Se cumplen ahora los dos años del cierre de la Biblioteca «Santiago Rusiñol». ¡Triste aniversario!. Los pueblos felices celebran el aniversario de la independencia, del nacimiento de uno que fue su hijo ilustre, de la fundación, precisamente, de una biblioteca pública. Nosotros nos vemos obligados a recordar que llevamos veinticuatro meses que, lo que había costado tanto de conseguir y, una vez obtenido, demostró con creces cuan necesaria era su instalación, ha cerrado sus puertas. La Biblioteca dejó de prestar sus servicios sólo a título provisional, y durante el tiempo que duraran las obras de adaptación a su primitivo local, de donde nadie, en Sitges, había pedido fuera removida. Así va pasando el tiempo, mientras, al parecer, todo el mundo contempla el fenómeno impasiblemente. Dos años sin la sombra de los libros sobre las jóvenes mentes que asoman a la vida, sin obras de consulta para los estudiantes, sip una compañía amable para la gente madura”. El Eco de Sitges,  26.X.1958