Quan el pas dels dies ha assenyalat alguna efemèride en el camp de les lletres o de la culturaen general, la Biblioteca ha intentat fer-se’n ressò d’una manera o altra d’acord amb la transcendència del fet.
Normalment, aquestes circumstàncies es subratllen amb una petita exposició bibliogràfica en les vitrines del vestíbul d’entrada, o també amb una simple guia de lectura, on les persones que freqüentaven la Biblioteca, trobem una facilitat per ampliar la visió del passatge que es commemora.
Entre aquestes altres efemèrides dignes d’ésser rememorades, se n’han produït dues de què, per la seva relació amb la vida de la Biblioteca i per la seva importància, s’ha volgut deixar testimoni de manera una mica més permanent mitjançant una publicació. Aquestes han estat el centenari de la premsa sitgetana i el 50è aniversari de la mort de Rusiñol.
Cent anys de Premsa Sitgetana fou escrit per Lolita Mirabent
El centenari de la premsa sitgetana el 1977, coincidia amb el centenari de l’aparició, el 4 de febrer del 1877, DE la nostra primera publicació periòdica, la “Revista Suburense”, i tal com diu M. Dolors Mirabent, autora del treball de recerca, en la seva introducció: “La Biblioteca Popular “Santiago Rusiñol”, gràcies a la benevolència d’uns quants bons sitgetans que havien guardat al llarg dels anys moltes publicacions vilatanes –entre ells cal destacar, sobretot, al senyor Ramon Planes i els senyors Joan Puig Mestre, Rafael Font i Farran, Josep Mates Puig i l’Ajuntament de Sitges– pot oferir avui a l’estudiós interessat o al lector curiós una col·lecció gairebé completa dels nostres cent anys de premsa que ha volgut commemorar el primer centenari amb aquesta publicació”.
L’edició del treball, que consta de 67 pàgines, fou sufragada pel senyor Vicenç Ibàñez Olivella, en aquell temps alcalde de la vila.
L’altre esdeveniment, el 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol, va donar lloc a una exposició bibliogràfica i documental sobre el recordat artista en la pròpia Biblioteca entre els mesos de juny i agost del 1981, i a l’edició d’un Catàleg que consta de 105 pàgines i de més d’una trentena de gravats. D’ambdós treballs –que formaven part d’un conjunt d’actes encaminats a commemorar l’efemèride rusinyoliana a Sitges i a Aranjuez–, tingué cura M. Dolors Mirabent, directora de la Biblioteca. La publicació fou patrocinada per la “Comissió del 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol”.
Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.
En començar l’any 1974, la Biblioteca encara es lamenta de l’antiga falta d’espai. El mes de juny, el senyor Marcel·lí Moreta, nou ponent de Cultura de la Diputació hi féu una visita. Tornaria el mes de juliol amb la senyoreta M. Antonieta Cot i el senyor Razquin, del Servei Tècnic de les Biblioteques. (...) L’arquitecte de la Diputació, junt amb el senyor Falguerers, assessor artístic de la Diputació, es presentà el mes de gener del 1976 per habilitar, com a solució provisional, la sala del primer pis. Aquesta nova visió de “solució provisional” fa que el mes de març es torni a tractar una vegada més de l’ampliació de la Biblioteca, però per traslladar-la de nou al Museu Romàntic, a can Llopis.
No és fins el 13 d’abril de 1977 quan es comencen les tan sospirades obres. El mes de juliol visiten la Biblioteca la directora de la de Catalunya i del Servei de Populars, i junt amb l’alcalde, senyor Ibàñez Olivella, comprovaren el curs de les obres, la marxa de les quals es considerà raonable. El senyor Vicenç Ibañez, com a bon alcalde de Sitges, volgué que la inauguració de l’engrandiment de la Biblioteca tingués lloc per la Festa Major, data tradicional per celebrar les grans efemèrides sitgetanes, i per tant posà gran interès que les obres rutllessin i progressessin.
El 25 d’agost te lloc la inauguració. Les noves sales representaven una ampliació importantíssima de la Biblioteca, i consistien principalment en la gran sala de lectura del primer pis, d’una superfície lleugerament superior a la de la planta baixa, que disposava de quaranta-quatre places de lectura i una capacitat de llibreries i prestatges que, pràcticament, duplicava el volum inicial. La sala, espaiosa, molt ben il·luminada, amb un mobiliari pràctic, està decorada amb una bona col·lecció de pintures sobre temes sitgetans, donades per lectors i admiradors de la Bibloteca i antics cartells d’obres d’Utrillo, Casas i Rusiñol.[1]
Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.
[1]Darrera de la Casa de la Vila hi ha la Biblioteca, que enguany passa a ocupar les dues plantes d'aquell sector de Maricel. No ha estat sinó el resultat miraculós de les insistències de molts anys que han fet possible dotar a Sitges de l'instrument que els estudiants i estudiosos necessiten. Eixamplament de sales, sala d'actes i altres locals que han d'encabir noves i velles activitats. I en el primer lloc dels que han insistit, amb oportunitat o sense, cal anomenar la nostra Bibliotecària, Dolors Mirabent de Jou. L’Eco de Sitges, 28.VIII.1977
1 d’abr. 2011
LA BIBLIOTECA CANVIA DE CASA
Feia pocs mesos que s’havien acomplert els deu anys de la inauguració de la Biblioteca, quan el mes de setembre de 1946 va sorprendre la bibliotecària senyoreta Mercè Bonay, l’arribada del Director dels Museus de Barcelona, senyor Xavier de Salas, acompanyat del Secretari de la Diputació i l’arquitecte Municipal de Sitges, “para tratar de la nueva biblioteca en construcción”. La bibliotecària, sorpresa, continua en el seu “Diari”: “Según estos señores, la biblioteca nueva tendrá más o menos las mismas proporciones, pero con el inconveniente de no tener sala de Revistas ni el delicioso patio... este cambio de local será muy perjudicial para la Biblioteca..., el nuevo local está situado en los sótanos de la casa Llopis...”
El senyor Manuel Llopis de Casadades, descendent de Bernardí Llopis i Pujol, autor de la “Relación Histórica de la Villa de Sitges”, i de Joan Llopis i Bofill, autor de l’”Assaig històric de la Vila de Sitges”, i al mateix temps, hereu del casal neoclàssic del carrer de Sant Gaudenci de Sitges, va morir el dia 11 de març de 1935 a Sòfia (Bulgària) on era el Secretari de l’Ambaixada espanyola d’aquell país. El senyor Manuel Llopis havia fet testament, pocs dies abans de morir, deixant totes les seves terres i vinyes per a obres de beneficència i, de l’esmentada casa pairal, se’n feia llegat a la Generalitat de Catalunya, amb el compromís de conservar-la, dins de tots els possibles, en el seu estat original de mobiliari, decoració i ambientació. (...)
La Biblioteca en el seu nou emplaçament en principi, tan sols va reiniciar el seu servei al públic amb el préstec, perquè, a més de faltar-hi alguns detalls de llum i d’instal·lació, s’esperava la inauguració oficial que “probablement seria el mes de juliol”. (...) S’acabaren, així doncs les obres de restauració de can Llopis, el “Museu Romàntic”, (amb biblioteca inclosa), però fins al 12 de març de 1949 no va inaugurar-se el que en aquell moment va dir-se “Hogar Ochocentista”. A la inauguració va assistir el director general de Belles Arts, llavors el Marqués de Lozoya, el governador civil, el president de la Diputació i altres personatges de Barcelona. De Sitges, tan sols hi eren presents l’alcalde, don Julio Martínez Àvila; el senyor rector, mossèn Pasqual Prats; el tinent d’alcalde, senyor Carreró, i el secretari, senyor Farrerons. En aquell acte d’inauguració, de la Biblioteca, ni se’n va parlar.
A molts vilatans els va saber greu aquella inauguració, a porta tancada, i a l’”Eco”, al costat de la ressenya oficial de l’acte, es podia llegir un escrit on s’expressava la queixa de la gent del carrer: “¿Cómo se ha rehuido que el pueblo de Sitges se asociara a tan magna fiesta? ¿Por qué no hemos podido dar, todos, cón nuestros aplausos y con el calor de nuestra presencia, las gracias a la familia Llopis y a todos los que han cuidado –por estar, unos situados en los puestos de mando y otros por su contribución técnica– de que el nuevo museo sea una espléndida realidad? (...) Rusiñol impuso la tradición de asociar todo el pueblo a las grandes manifestacions del Arte que ocurrieron en Sitges”. Aquestes paraules les firmava “Bradomin”, pseudònim de Ramon Planes.
Sala de lectura. Casa Llopis
FI DE L’ESTADA A CAN LLOPIS
L’afortunada gestió de l’alcalde Antoni Almirall va permetre que l’edifici de Maricel passés a engrandir el patrimoni municipal l’any 1954. Encara que el consistori justificava la transacció del Maricel per facilitar l’allotjament de la Universitat d’Estiu, sembla que hi havia també la consciència que la Biblioteca Santiago Rusiñol estava a l’edifici del carrer Sant Gaudenci, en una situació il·legítima, perquè el dia 18 de novembre, dues setmanes després de firmar les escriptures notarials, el mateix alcalde Antoni Almirall, junt amb la bibliotecària M. Dolors Mirabent, visitava Maricel per tal de situar-hi la nova instal·lació i efectuar el trasllat tan aviat com fos possible.
No fou fins el dia 9 de febrer de 1956, quan va presentar-se el senyor Ainaud de Lasarte, acompanyat de l’alcalde accidental, senyor Joan Carbonell i Carbonell junt amb el regidor Àngel Quingles, per tal de visitar l’edifici de Maricel i situar-hi la Biblioteca en el lloc d’origen, o sigui l’antiga casa Utrillo, ampliant-la però amb una nova sala per a dipòsit.
Els treballs d’empaquetar els 8.889 llibres de manera ordenada, desmuntar les llibreries i traslladar-ho tot a la nova destinació s’iniciaren el dia 16 d’agost i van acabar-se el 17 de novembre de 1956. Mentrestant, des del dia primer d’agost, la Biblioteca romania tancada al públic.
Porta d'entrada de la biblioteca, quan aquesta estava a la casa Llopis
Trobem diversos articles crítics al tancament de la biblioteca. Durant l’any 1958, podem llegir per exemple:
“A cuarentena enfadosa por lo prolongada está sometida nuestra Biblioteca Popular “Santiago Rusiño”- Hace ya tiempo oímos hablar de acuerdos administrativos y presupuestos tendentes a su reinstalación. Pero la nave está, encallada, la calma chicha impera. Mejores vientos parecen soplar en nuestra vecina Villanueva y Geltrú, donde se está activando la instalación de la Biblioteca en un local de propiedad municipal. Nos gustarla una competición de velocidad entre las tripulaciones de las dos villas rivales, que nuestros nautas aprovecharan todas las ráfagas favorables en esta regata cultural y se llevaran la copa de la victoria; desde luego una carrera dentro del mejor espíritu del “fair play”, arrumbando el triste encono de la rivalidad comarcal. Que una de estas ráfagas penetre en la Biblioteca, avente el polvo y nos traiga las nuevas corrientes del mundo. No abandonemos a nuestra Biblioteca, el mejor observatorio espiritual de que disponemos. – El Eco de Sitges, 27.VII.1958
“Se cumplen ahora los dos años del cierre de la Biblioteca «Santiago Rusiñol». ¡Triste aniversario!. Los pueblos felices celebran el aniversario de la independencia, del nacimiento de uno que fue su hijo ilustre, de la fundación, precisamente, de una biblioteca pública. Nosotros nos vemos obligados a recordar que llevamos veinticuatro meses que, lo que había costado tanto de conseguir y, una vez obtenido, demostró con creces cuan necesaria era su instalación, ha cerrado sus puertas. La Biblioteca dejó de prestar sus servicios sólo a título provisional, y durante el tiempo que duraran las obras de adaptación a su primitivo local, de donde nadie, en Sitges, había pedido fuera removida. Así va pasando el tiempo, mientras, al parecer, todo el mundo contempla el fenómeno impasiblemente. Dos años sin la sombra de los libros sobre las jóvenes mentes que asoman a la vida, sin obras de consulta para los estudiantes, sip una compañía amable para la gente madura”. El Eco de Sitges, 26.X.1958
No cal recordar que poc temps desprès d’inaugurar-se la biblioteca, esclatà la guerra civil. En el transcurs d’aquests primers tres anys de vida, tan sols van portar-se a terme dos conferències que trenquessin una mica la rutina de la feina de cada dia. La primera va tenir lloc el dia 12 de juny de 1937, a les sis de la tarda, dissabte, a càrrec de Xavier Benguerel, que per aquells dies, feia poc temps, havia guanyat el Premi Ignasi Iglésies, amb “El casament de la Xela”. Xaver Benguerel va parlar sobre “El teatre d’O’Neill”.
La segona conferència va pronunciar-se el dia següent, diumenge, dia 13 de juny, a les onze del matí, sobre el tema “L’acció social de la literatura”, aquell dia va parlar Joan Oller Rabassa, advocat i novel•lista, que feia poc temps havia publicat la seva novel•la Amb el bec i les dents. En les dues ocasions, segons el “Diari” que anaven escrivint les bibliotecàries, la Biblioteca va omplir-se de públic i els conferenciants van mantenir, contínuament, l’interès dels assistents.
En acabar-se la guerra, quan la persecució del català va ser implacable, l’eliminació de tot allò que podia recordar els fets, la gent i els noms que fins feia poc es consideraven ben normals, d’estar per casa, de tota la vida, donà un grau d’ocupació importantíssim a molta gent. Aquestes activitats es traduïren en la retirada d’un bon nombre de llibres dels prestatges de les sales de lectura que per la naturalesa del seu autor, la del seu contingut o de la llengua, representessin quelcom contrari a les idees del “régimen”. Altres llibres no foren eliminats definitivament, però passaren a la sala del dipòsit, “los volúmenes que no son convenientes dejar a la vista del público”. Un treball “molt important”, que donà feina a les bibliotecàries, fou la “correcció” de les fitxes eliminant, mitjançant unes simples ratlles de tinta, l’encapçalament de “Generalitat de Catalunya”.
Passades algunes setmanes en visita d’inspecció el nou responsable de les Biblioteques, el senyor Pere Bohigas, per tal de fer-se càrrec de la situació i funcionament de la “Santiago Rusiñol”. En aquesta visita fou fàcil constatar les considerables baixes de llibres de la sala de lectura, com a conseqüència de les pèrdues registrades els últims mesos de la guerra per una part i per l’altre costat com a resultat de la radical aplicació de les “Normas oficiales de la Diputación”, fent palesa la necessitat de reemplaçar les baixes tant aviat com fos possible.
Per altra banda, les activitats bibliotecàries seguien a bon ritme. Creixia el nombre d’usuaris i també de llibres, que, tot i la precarietat del moment, anava creixent a poc a poc.
Per aquells temps, es van anar realitzant diverses conferències i habitualment també es feien presentacions de llibres, com el de l’escriptor Cèsar Gonzalez-Ruano. Per al mes de novembre de 1944 es presentà un hermosíssim llibre titulat “Vía Aurea” amb il•lustracions de Pere Pruna, Joan Miró, Emili Grau Sala, Alfred Sisquella, Honorio García Condoy i Jean Cocteau on va tenir lloc també algunes lectures d’escollits poemes de l’autor.
Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.
Llegim al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, publicació que fou de la Junta de Museus, tot un article detallat del que va ser l'acte d'inauguració de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol.
Acabat el darrer parlament de la sessió inaugural foren obertes al públic les portes de «Maricel», en tant que les autoritats i els invitats oficials es dirigien a la Biblioteca Popular, instal·lada en una dependència dels baixos de «Maricel» que té entrada independent per la plaça del 14 d'Abril.
Allí foren rebuts pel director general del Servei de Biblioteques de la Generalitat senyor Jordi Rubió, per l'encarregada dels serveis d'aquesta Biblioteca senyoreta Maria Lluïsa Gauzenmüller i la seva auxiliar senyoreta Pilar Casas. Els invitats recorregueren les sales i les dependències de la nova Biblioteca, la qual fou inaugurada amb aquest acte.
La Biblioteca respon al tipus de totes les altres del mateix gènere que la Generalitat té instal·lades en diverses poblacions de Catalunya. Disposa d'una gran sala de lectura, d'una altra especial per a infants, d'un pati que podrà servir per aquest mateix ús durant l'estiu i d'una altra sala que oportunament es podrà utilitzar per a conferències.
La idea de crear aquesta Biblioteca havia estat llençada ja fa temps amb el propòsit de donar destinació adecuada a un lot de llibres de què disposava l'Ajuntament. Amb motiu de la conversió en públic del Museu del «Cau Ferrat» el doctor Roig i Raventós féu donació al Patronat d'una col·lecció d'exemplars de les seves novelles, dedicats a la naixent institució, perquè fossin sumats als volums que Rusiñol havia deixat entre les col·leccions artístiques del seu museu.
Aquest donatiu féu renéixer la primitiva idea i el Patronat l'exposà al senyor conseller de Cultura, que l'acollí tot seguit amb el major entusiasme. El dia en què fou oficialment rebuda al «Cau Ferrat» l'obra donada a aquest museu per la vídua del malaguanyat Pau Gargallo, el senyor Alfons Macaya comunicà que ell donaria a la futura Biblioteca una col·lecció completa de les obres de Rusiñol en edicions de paper de fil. I totes aquestes coincidències favorables, unides al bon cel del director del servei senyor Rubió, impulsaren eficaçment la realització de l'antic propòsit. En conseqüència, el dia 7 de febrer d'aquest any fou publicat el següent decret de la Conselleria de Cultura de la Generalitat: «Vist l'acord de la Ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts del Consell de Cultura, que proposa a la Conselleria de Cultura la creació, a Sitges, d'una Biblioteca Popular, previ acord amb el Patronat del «Cau Ferrat» de l'esmentada població, que ha cedit el local en el qual haurà d'ésser instal·lada; Atès que l'Ajuntament de Sitges ha acceptat l'obligació d'atendre les despeses de llum, aigua i calefacció de la Biblioteca Popular que ha d'ésser creada; Atès que la Direcció del Servei Tècnic de Biblioteques Populars i la Ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts, coincideixen a veure que el nom més just que podria designar-se la Biblioteca de Sitges és el de Santiago Rusiñol; Atès que en el Pressupost actualment en vigència figura una consignació especialment destinada a despeses de funcionament de l'esmentada Biblioteca; Vistes aquestes raons, doncs, a proposta del conseller de Cultura i d'acord amb el Consell Executiu, Decreto:
Primer. — És creada a Sitges un Biblioteca Popular d'igual caràcter i dintre el mateix règim de les que té establertes la Generalitat de Catalunya, mitjançant la cessió del local que, per aquest efecte, ha cedit el Patronat del «Cau Ferrat», de Sitges, i corrent a càrrec de l'Ajuntament de l'esmentada població les despeses de llum, aigua i calefacció.
Segon. — És acceptada la suggestió que aquesta Biblioteca Popular porti el nom de «Santiago Rusiñol», com a tribut a aquest artista català tan vinculat per la seva obra i la seva vida a l'estatge on serà instal·lada la nova Biblioteca Popular. Barcelona, 3 de febrer del 1936.
El Governador General de Catalunya, President de la Generalitat, Fèlix Escalas. — El Conseller de Cultura, Lluís Duran i Ventosa.»
Seguidament fou augmentada la Biblioteca, partint de les esmentades aportacions inicials de l'Ajuntament, del doctor Roig i Raventós i del senyor Alfons Macaya, havent-se reunit en ella, el dia de la inauguració, un fons bibliogràfic de 5000 volums.
Atès que el Patronat del Museu del «Cau Ferrat» de Sitges és l'entitat que ha procurat l'estatge a la nostra Biblioteca en una de les edificacions de «Maricel», posades sota la seva custòdia; Vista la proposta de la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat i l'informe favorable de la Ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts del Consell de Cultura, He resolt: És confiada al Patronat del Museu del «Cau Ferrat», de Sitges, la missió que la Llei de Biblioteques, Arxius, Museus i Excavacions de la Generalitat atribueix als Patronats locals de Cultura, en tot el que es refereix a la Biblioteca Popular «Santiago Rusiñol».
Per a la inauguració s’havia escollit el dia 14 de juny, coincidint amb l’obertura de Maricel, perquè era diumenge i perquè es complia el cinquè aniversari de la mort de Santiago Rusiñol. Aquell acte havia il·lusionat totalment el Patronat del Cau Ferrat perquè culminava així una gran obra; l’Ajuntament, que per fi complia una aspiració tan antiga i la Generalitat que realitzava, d’aquesta manera, un altre pas cap a la construcció de la política cultural que s’havia plantejat la Conselleria de Cultura.
Hi hagué una comitiva que s’organitzà a la plaça de l’estació on es dirigiren cap a Maricel i la Torreta on s’hi feren alguns parlaments.
14 de juny de 1936. Inauguració de la Biblioteca Popular "Santiago Rusiñol". D'esquerra a dreta. Sra. Roig i Soler, Josep Roig i Raventós, Salvador Olivella i Carreras, Lluïsa Denis vídua de Rusiñol, Ventura Gassol, Joaquim Borralleras, Jordi Rubió i Balaguer, Maria Lluïsa Ganzemuller, Pilar Casas i Robert i altres.
La manifestació va seguir fins al peu del monument a Rusiñol, al Racó de la Calma, al voltant del qual es col·locaren totes les autoritats; la comitiva continuà cap a la Torreta i així, a mesura que transcorria el seu pas, les banderes s’acataven mentre les entitats i els nens de les escoles dipositaven flors al peu del monument.
Ala Torreta, al Baluard Vidal i Quadres, hi havia una gran tribuna preparada on van pronunciar-se els parlaments davant d’una multitud arribada de molts indrets per associar-se als actes.
La Biblioteca, projectada amb una gran simplicitat i bon gust, s’havia instal·lat, seguint les indicacions del senyor Jordi Rubió, director de les Biblioteques Populars, per les senyoretes Maria Lluïsa Ganzenmüller i Pilar Casas Robert, directora i auxiliar, respectivament. El seu contingut bibliogràfic era d’uns tres mil volums, distribuïts en dues sales, la principal i la secundària, reservada per als infants. Joaquim Folch i Torres, director dels Museus de Catalunya, va tenir una intervenció destacadíssima inspirant gran part de l’obra arquitectònica i decorativa. Com llegim al Baluard de Sitges de 21.VI.1936: La Biblioteca Popular de la Generalitat inaugurada diumenge passat fou oberta al públic el dilluns i dimarts i des d’aquest dia per tal de catalogar-la degudament restarà tancada fins demà. El contingent de lectors fou gran, ja que es va tenir que prohibir l’entrada a nous lectors, puix estava tot ple. Pau i que duri!
