JOIES DE LA BIBLIOTECA

Si hi ha un document, dels molts que hi ha que podem destacar de l'exposició Les Joies de la Biblioteca que es pot visitar al pati de la Biblioteca Santiago rusiñol, és un imprès del segle XVII pertanyent al fons que ha dipositat en Frederic Malagelada i Benaprès i que fa referència al conflicte entre el Comú i la Pia Almoina, amb opinions on es pretèn justificar la superioritat del senyor sobre el vassall.

L'imprès en qüestió és : El Cabildo de la Santa Iglesia de Barcelona tiene entendido que el Syndico de la villa de Citges puso en las Reales manos de su Magestad ... vn memorial sobre la pretension que tiene, de que se le dè licencia para redimirse y cobrarle al Real patrimonio ... [S.l. : s.n., 1669 o post.]

A) El Cabildo de la Santa Iglesia de Barcelona tiene entendido que el Syndico de la villa de Citges puso en las Reales manos de su Majestad (que Dios guarde) un memorial sobre la pretensión que tiene, de que se le dé licencia para redimirse y cobrarle al Real patrimonio en quanto a la jurisdicción civil, y criminal, mero, y mixto imperio, que en dicha Villa por sus legítimos títulos, de tiempo antiquísimo, el dicho Cabildo como Señor della está ejerciendo. Y que persuadido de que había de conseguir mas fácilmente el despacho con este motivo, formó un libello contra el mismo Cabildo, y sus Canónigos, queriendo hacer culpable su administración, y gobierno, con diferentes calumnias que inventó, para simular el pretexto de opresión, de que acostumbran cubrirse los vasallos cuando tratan de eximirse de la jurisdicción, y dominio de los Barones, y Señores; bien quedando a entender en lo licencioso, y descompuesto, mas haberse escrito aquel papel en injuria del Cabildo, que para justificación de la Villa.

B) Comienza el Síndico su discurso, con una descripción de la villa de Citges; pero no refiriendo con verdad lo que era, sino pintándola retóricamente, y con encarecimientos poéticos, deseando con palabras hiperbólicas, y runbosas exagerar el asunto, hasta valerse de lo fabuloso, para poder decir algo en su recomendación, pues todo lo que representa de las costas de Garraf, bajo el nombre de Escalas de Aníbal, y Monte de Júpiter, es apócrifo, y supuesto, conforme el sentir de los Coronistas de mejor nota.

C) Y realmente que no tiene más este lugar, que ser una población marítima, como otras muchas que ay (y aún de mejor calidad) en las costas de este Principado; así mismo del dominio de Barones, y Señores particulares. Sus moradores comúnmente se sustentan de lo que pescan en el mar, y de algunos frutos de pan, y vino que se cogen, aunque no con mucha abundancia en su corto terreno ; pues siendo el diezmo por entero del Cabildo, muchos años no llega el del trigo a cincuenta cuarteras : son gente rustica, maliciosa, inquieta, enemiga de la justicia, y amiga de pleitos y revueltas, de trato tan doble, y falso, que siendo todos deudos, y parientes, se matan y roban unos a otros alevosamente, y cometen entre si otros insultos y delitos enormes.

d) No ay en dicha Villa Fuerte, ni Puerto, como quiere persuadirse en el dicho memorial, sino junto a la ribera del mar un pequeño terrapleno para defender de los cosarios las barquillas de los pescadores: ni menos en todas aquellas costas ay seguro para el abrigo de una sola galera; y si algunas fragatas, ò saetias de Moros alguna vez por sus designios entran a esconderse, y cubrirse de alguna de aquellas calas, han de recoger los remos por temor de las peñas, y ha de estar muy sosegado, y tranquilo el mar, para que sea sin mucho riesgo, y zozobra.

E) Y al fin no se halla, ni puede considerar razón particular en la conveniencia publica, por la cual merezca este lugar aventajarse en la estimación, mas que las otras Villas, y poblaciones marítimas ; en tanto que algunos Cosmógrafos, y Historiadores, describiendo, y recitando las poblaciones de Cataluña, no solamente no la singularizaron, pero ni aun se acordaron della; que si bien algunos hablaron de Subur. Citges no es Subur.

I continua... però ho deixem aquí com a curiositat. De moment ja estem prou servits!

Bibliografia

Història de Sitges. III. Edat Moderna. [Carme Camps, Joan García Targa, Josep Mercader, Àngels Parés, Antoni Tintorer]. Sitges : L'Ajuntament, 2006. (Fragments d'història ; 6), p. 105

Discurs de Núria Amigó, Directora de la Biblioteca Santiago Rusiñol. 14 de juny de 2011

Il·lustríssim Sr. Alcalde, Miquel Forns, senyors regidors,

Director de Serveis de Biblioteques, Sr. Jordi Permanyer

Cap del Servei de Coordinació Bibliotecària, Sra. Marta Cano

Sr. Julià de Jòdar, convidat especial a aquest acte

Amics, amigues:

Bon vespre a tothom.

Benvinguts, avui amb més emoció que en altres ocasions, a aquest acte commemoratiu del 75è aniversari de la inauguració de la Biblioteca Santiago Rusiñol que celebrem en el mateix edifici, en la mateixa sala i amb el mateix mobiliari d’aquell 14 de juny del 36.

D’aquells que varen fer possible aquell fet, i amb el risc d’algun oblit imperdonable, voldria avui fer esment de tres noms sense els quals potser no hagués existit la Biblioteca tal com és.

En primer lloc, Santiago Rusiñol, de qui la Biblioteca porta el nom i de qui conserva el llegat bibliogràfic del Cau Ferrat. Precisament per aquell dia,  5è aniversari de la seva mort, s’havien preparat un seguit d’actes en homenatge seu,  la inauguració del Maricel, l’exposició pública dels Grecos al Cau Ferrat i la inauguració de les instal·lacions de la Biblioteca en aquest mateix edifici.

En segon lloc, Joaquim Folch i Torres qui, com a director dels Museus de Catalunya el 1936 va impulsar el projecte; i en tercer lloc Salvador Olivella l’alcalde de Sitges en aquells moments  que va presidir els actes.

Un moment de l'acte de celebració del 75è aniversari

Aquell dia un nen d’onze anys va llegir al Racó de la Calma un escrit glosant el significat dels actes del dia. Aquell nen, Josep Junyent i Sedó avui, 75 anys més tard ens acompanya. Us demano un aplaudiment a ell; d’aquesta manera aplaudim a tots aquells que van protagonitzar aquella jornada.

La Biblioteca ha viscut tots els variats episodis de la vida social i política de Sitges. L’esclat de la Guerra, pocs dies després de la seva inauguració, els 36 anys de franquisme i els canviants temps de la restauració democràtica des de 1975 fins ara, i sempre,  deixant de banda alguna breu interrupció, ha estat al mateix lloc, sempre mirant de servir a les generacions de sitgetans que hem aprés a llegir sota aquests arcs, asseguts a la boga de les velles i característiques cadires i trepitjant el dibuix modernista d’aquestes rajoles que encara hi són.

En aquesta tasca discreta, callada i constant vull recordar a totes aquelles persones que, des de la seva responsabilitat, com a  treballadors de la Biblioteca, han mirat perquè l’amor dels sitgetans de tota època i de tota edat per la seva Biblioteca no decaigui fins avui. Em refereixo en primer lloc a M. Lluïsa Ganzemüller, i Pilar Casas i Robert, les primeres bibliotecàries ; a Lolita Mirabent, tota una institució sitgetana i que va marcar la Biblioteca amb una empremta que els que hem vingut més tard mirem de seguir; a la Rosa, sempre al seu costat,  a Maria Saborit, esperit dinàmic, ànima de la Biblioteca fins fa molt poc temps i a qui no deixem mai d’enyorar; als qui treballen actualment que incansablement segueixen el camí: Teresa Ibáñez, Francesc Parra, Sonsoles Martin, Susanna Reyes , i als companys de la Biblioteca J. Roig i Raventós.

Un agraïment  als voluntaris que condueixen els Clubs de Lectura, que fan que sigui encara mes estreta la vinculació dels nostres usuaris amb la Biblioteca: Maite Galan, Tom Maguire, Elena Cejas, Carme Rei-Granger i Magda Altabella i Marisa Marsal.

I Finalment a les persones que treballen en les Institucions de les quals en depenem, l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona.

Al llarg d’aquests 75 anys La Biblioteca S. Rusiñol s’ha  adaptat als canvis que una  societat, diferent a aquella per la qual va estar pensada , ha sofert. Tot i que els serveis bàsics són els mateixos, la informació, la formació,  la cultura i el lleure i la socialització, ara les necessitats dels usuaris actuals estan canviant cada dia més ràpidament.  Hem d’estar en condicions de poder oferir totes les tipologies documentals, tots els suports de presentació i reproducció de la informació i garantir l’accés públic a la informació a tota la comunitat de forma equitativa i sense discriminació. Les esplèndides col·leccions especials que conservem i que ens defineixen com a Biblioteca Patrimonial –de les quals en Francesc Parra ha preparat una petita mostra en l’exposició Joies de la Biblioteca situada al pati- necessiten unes condicions que assegurin la seva conservació fent nostra la idea de difondre el passat per conservar el futur.

Avui aquest edifici que ens acull, tant estimat pels sitgetans de tot origen i que al llarg dels anys no deixa de generar la mateixa admiració a tots el que el visiten, ha anat envellint. La seva energia és avui molt més gran que quan va néixer però el cos és vell. Això significa que Sitges te davant seu, entre tants altres, un repte important i urgent: posar la Biblioteca a l’alçada del que els sitgetans de tota edat i sobre tot els que han nascut més recentment, necessiten i necessitaran: La Biblioteca del segle XXI.

Amb l’esperança que el nostre alcalde, bibliotecari de professió, està més que capacitat per a ser sensible a aquesta necessitat, vull afegir amb la veu alta:

Llarga vida a la Biblioteca Santiago Rusiñol!!

LLEGAT UTRILLO

L’any 1981 te lloc l’adquisició, per part de l’Ajuntament de la biblioteca-Arxiu de Miquel Utrillo. Es tracta d’un fons documental molt important per al coneixement de la història de l’art vinculada amb Maricel i Santiago Rusiñol, i que feia necessari disposar d’un lloc adient per conservar-la amb un mínim d’ordre i possibilitat d’ésser consultada pels investigadors.

La sala escollida per instal·lar la col·lecció Utrillo fou el segon pis de l’edifici de la Biblioteca. Les obres d’habilitació es portaren a terme en un espai de temps relativament breu. La sala, decorada amb una part de dibuixos i apunts d’Utrillo Morlius, Ramon Casas, Joaquim Mir i molt especialment Salvador Dalí, conté uns tres mil volums, amb moltes primeres edicions i una gran part d’elles dedicades per els mateixos autors.

Com llegim a l’Eco del 20.VI.1981, “tenemos la convicción que Miquel Utrillo, estimado amigo y compañero en afectos y cuartillas, en la calurosa jornada del 13 de junio, hizo entrega de su corazón. En su parlamento —pocas veces les habíamos visto hablar .tan reposadamente y con palabras cargadas de emoción— agradeció al Ayuntamiento su comprensión. Como sitgetanos manifestamos nuestra satisfacción por la inauguración de dicha Sala que contiene la colección iniciada por Miquel Utrillo Morlius y continuada por su hijo.(…) Todos los reunidos constatamos la importancia de la misma. Unos cinco mil volúmenes —selecta librería— muchos de ellos dedicados, por ejemplo «El llanto a Sánchez Mejías», de Federico García Lorca; en pintura, 17 obras de Salvador Dalí; carteles y dibujos de Ramón Casas, Joaquim Mir..., fotografías, entre ellas las de Maricel de antaño, cuyo contenido una triste jornada fue embalado rumbo —hecho mano de frases utrillianas— hacia un país que no tiene historia, pero sí dólares.

El 1984, en fer cinquanta anys de la mort de Miquel Utrillo, la biblioteca organitzà una exposició dedicada a Utrillo.

PUBLICACIONS DE LA BIBLIOTECA

Quan el pas dels dies ha assenyalat alguna efemèride en el camp de les lletres o de la cultura en general, la Biblioteca ha intentat fer-se’n ressò d’una manera o altra d’acord amb la transcendència del fet.

Normalment, aquestes circumstàncies es subratllen amb una petita exposició bibliogràfica en les vitrines del vestíbul d’entrada, o també amb una simple guia de lectura, on les persones que freqüentaven la Biblioteca, trobem una facilitat per ampliar la visió del passatge que es commemora.

Entre aquestes altres efemèrides dignes d’ésser rememorades, se n’han produït dues de què, per la seva relació amb la vida de la Biblioteca i per la seva importància, s’ha volgut deixar testimoni de manera una mica més permanent mitjançant una publicació. Aquestes han estat el centenari de la premsa sitgetana i el 50è aniversari de la mort de Rusiñol.



Cent anys de Premsa Sitgetana fou escrit per Lolita Mirabent



El centenari de la premsa sitgetana el 1977, coincidia amb el centenari de l’aparició, el 4 de febrer del 1877, DE la nostra primera publicació periòdica, la “Revista Suburense”, i tal com diu M. Dolors Mirabent, autora del treball de recerca, en la seva introducció: “La Biblioteca Popular “Santiago Rusiñol”, gràcies a la benevolència d’uns quants bons sitgetans que havien guardat al llarg dels anys moltes publicacions vilatanes –entre ells cal destacar, sobretot, al senyor Ramon Planes i els senyors Joan Puig Mestre, Rafael Font i Farran, Josep Mates Puig i l’Ajuntament de Sitges– pot oferir avui a l’estudiós interessat o al lector curiós una col·lecció gairebé completa dels nostres cent anys de premsa que ha volgut commemorar el primer centenari amb aquesta publicació”.

L’edició del treball, que consta de 67 pàgines, fou sufragada pel senyor Vicenç Ibàñez Olivella, en aquell temps alcalde de la vila.

L’altre esdeveniment, el 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol, va donar lloc a una exposició bibliogràfica i documental sobre el recordat artista en la pròpia Biblioteca entre els mesos de juny i agost del 1981, i a l’edició d’un Catàleg que consta de 105 pàgines i de més d’una trentena de gravats. D’ambdós treballs –que formaven part d’un conjunt d’actes encaminats a commemorar l’efemèride rusinyoliana a Sitges i a Aranjuez–, tingué cura M. Dolors Mirabent, directora de la Biblioteca. La publicació fou patrocinada per la “Comissió del 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol”.

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

Miquel Utrillo i l'Agrupació Catalanista de Sitges

Dibuix de Miquel Utrillo. Segell de l'Agrupació Catalanista de Sitges, fundada el 1899

LA BIBLIOTECA CREIX. PRIMERA AMPLIACIÓ

En començar l’any 1974, la Biblioteca encara es lamenta de l’antiga falta d’espai. El mes de juny, el senyor Marcel·lí Moreta, nou ponent de Cultura de la Diputació hi féu una visita. Tornaria el mes de juliol amb la senyoreta M. Antonieta Cot i el senyor Razquin, del Servei Tècnic de les Biblioteques. (...) L’arquitecte de la Diputació, junt amb el senyor Falguerers, assessor artístic de la Diputació, es presentà el mes de gener del 1976 per habilitar, com a solució provisional, la sala del primer pis. Aquesta nova visió de “solució provisional” fa que el mes de març es torni a tractar una vegada més de l’ampliació de la Biblioteca, però per traslladar-la de nou al Museu Romàntic, a can Llopis.

No és fins el 13 d’abril de 1977 quan es comencen les tan sospirades obres. El mes de juliol visiten la Biblioteca la directora de la de Catalunya i del Servei de Populars, i junt amb l’alcalde, senyor Ibàñez Olivella, comprovaren el curs de les obres, la marxa de les quals es considerà raonable. El senyor Vicenç Ibañez, com a bon alcalde de Sitges, volgué que la inauguració de l’engrandiment de la Biblioteca tingués lloc per la Festa Major, data tradicional per celebrar les grans efemèrides sitgetanes, i per tant posà gran interès que les obres rutllessin i progressessin.

El 25 d’agost te lloc la inauguració. Les noves sales representaven una ampliació importantíssima de la Biblioteca, i consistien principalment en la gran sala de lectura del primer pis, d’una superfície lleugerament superior a la de la planta baixa,  que disposava de quaranta-quatre places de lectura i una capacitat de llibreries i prestatges que, pràcticament, duplicava el volum inicial. La sala, espaiosa, molt ben il·luminada, amb un mobiliari pràctic, està decorada amb una bona col·lecció de pintures sobre temes sitgetans, donades per lectors i admiradors de la Bibloteca i antics cartells d’obres d’Utrillo, Casas i Rusiñol.[1]

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

---

[1] Darrera de la Casa de la Vila hi ha la Biblioteca, que enguany passa a ocupar les dues plantes d'aquell sector de Maricel. No ha estat sinó el resultat miraculós de les insistències de molts anys que han fet possible dotar a Sitges de l'instrument que els estudiants i estudiosos necessiten. Eixamplament de sales, sala d'actes i altres locals que han d'encabir noves i velles activitats. I en el primer lloc dels que han insistit, amb oportunitat o sense, cal anomenar la nostra Bibliotecària, Dolors Mirabent de Jou. L’Eco de Sitges, 28.VIII.1977

LA BIBLIOTECA CANVIA DE CASA

Feia pocs mesos que s’havien acomplert els deu anys de la inauguració de la Biblioteca, quan el mes de setembre de 1946 va sorprendre la bibliotecària senyoreta Mercè Bonay, l’arribada del Director dels Museus de Barcelona, senyor Xavier de Salas, acompanyat del Secretari de la Diputació i l’arquitecte Municipal de Sitges, “para tratar de la nueva biblioteca en construcción”. La bibliotecària, sorpresa, continua en el seu “Diari”: “Según estos señores, la biblioteca nueva tendrá más o menos las mismas proporciones, pero con el inconveniente de no tener sala de Revistas ni el delicioso patio... este cambio de local será muy perjudicial para la Biblioteca..., el nuevo local está situado en los sótanos de la casa Llopis...”

El senyor Manuel Llopis de Casadades, descendent de Bernardí Llopis i Pujol, autor de la “Relación Histórica de la Villa de Sitges”, i de Joan Llopis i Bofill, autor de l’”Assaig històric de la Vila de Sitges”, i al mateix temps, hereu del casal neoclàssic del carrer de Sant Gaudenci de Sitges, va morir el dia 11 de març de 1935 a Sòfia (Bulgària) on era el Secretari de l’Ambaixada espanyola d’aquell país. El senyor Manuel Llopis havia fet testament, pocs dies abans de morir, deixant totes les seves terres i vinyes per a obres de beneficència i, de l’esmentada casa pairal, se’n feia llegat a la Generalitat de Catalunya, amb el compromís de conservar-la, dins de tots els possibles, en el seu estat original de mobiliari, decoració i ambientació. (...)

La Biblioteca en el seu nou emplaçament en principi, tan sols va reiniciar el seu servei al públic amb el préstec, perquè, a més de faltar-hi alguns detalls de llum i d’instal·lació, s’esperava la inauguració oficial que “probablement seria el mes de juliol”. (...) S’acabaren, així doncs les obres de restauració de can Llopis, el “Museu Romàntic”, (amb biblioteca inclosa), però fins al 12 de març de 1949 no va inaugurar-se el que en aquell moment va dir-se “Hogar Ochocentista”. A la inauguració va assistir el director general de Belles Arts, llavors el Marqués de Lozoya, el governador civil, el president de la Diputació i altres personatges de Barcelona. De Sitges, tan sols hi eren presents l’alcalde, don Julio Martínez Àvila; el senyor rector, mossèn Pasqual Prats; el tinent d’alcalde, senyor Carreró, i el secretari, senyor Farrerons. En aquell acte d’inauguració, de la Biblioteca, ni se’n va parlar.

A molts vilatans els va saber greu aquella inauguració, a porta tancada, i a l’”Eco”, al costat de la ressenya oficial de l’acte, es podia llegir un escrit on s’expressava la queixa de la gent del carrer: “¿Cómo se ha rehuido que el pueblo de Sitges se asociara a tan magna fiesta? ¿Por qué no hemos podido dar, todos, cón nuestros aplausos y con el calor de nuestra presencia, las gracias a la familia Llopis y a todos los que han cuidado –por estar, unos situados en los puestos de mando y otros por su contribución técnica–  de que el nuevo museo sea una espléndida realidad? (...) Rusiñol impuso la tradición de asociar todo el pueblo a las grandes manifestacions del Arte que ocurrieron en Sitges”. Aquestes paraules les firmava “Bradomin”, pseudònim de Ramon Planes.

Sala de lectura. Casa Llopis

FI DE L’ESTADA A CAN LLOPIS

L’afortunada gestió de l’alcalde Antoni Almirall va permetre que l’edifici de Maricel passés a engrandir el patrimoni municipal l’any 1954. Encara que el consistori justificava la transacció del Maricel per facilitar l’allotjament de la Universitat d’Estiu, sembla que hi havia també la consciència que la Biblioteca Santiago Rusiñol estava a l’edifici del carrer Sant Gaudenci, en una situació il·legítima, perquè el dia 18 de novembre, dues setmanes després de firmar les escriptures notarials, el mateix alcalde Antoni Almirall, junt amb la bibliotecària M. Dolors Mirabent, visitava Maricel per tal de situar-hi la nova instal·lació i efectuar el trasllat tan aviat com fos possible.

No fou fins el dia 9 de febrer de 1956, quan va presentar-se el senyor Ainaud de Lasarte, acompanyat de l’alcalde accidental, senyor Joan Carbonell i Carbonell junt amb el regidor Àngel Quingles, per tal de visitar l’edifici de Maricel i situar-hi la Biblioteca en el lloc d’origen, o sigui l’antiga casa Utrillo, ampliant-la però amb una nova sala per a dipòsit.

Els treballs d’empaquetar els 8.889 llibres de manera ordenada, desmuntar les llibreries i traslladar-ho tot a la nova destinació s’iniciaren el dia 16 d’agost i van acabar-se el 17 de novembre de 1956. Mentrestant, des del dia primer d’agost, la Biblioteca romania tancada al públic.

Porta d'entrada de la biblioteca, quan aquesta estava a la casa Llopis

Trobem diversos articles crítics al tancament de la biblioteca. Durant l’any 1958, podem llegir per exemple:

“A cuarentena enfadosa por lo prolongada está sometida nuestra Biblioteca Popular “Santiago Rusiño”- Hace ya tiempo oímos hablar de acuerdos administrativos y presupuestos tendentes a su reinstalación. Pero la nave está, encallada, la calma chicha impera. Mejores vientos parecen soplar en nuestra vecina Villanueva y Geltrú, donde se está activando la instalación de la Biblioteca en un local de propiedad municipal. Nos gustarla una competición de velocidad entre las tripulaciones de las dos villas rivales, que nuestros nautas aprovecharan todas las ráfagas favorables en esta regata cultural y se llevaran la copa de la victoria; desde luego una carrera dentro del mejor espíritu del “fair play”, arrumbando el triste encono de la rivalidad comarcal. Que una de estas ráfagas penetre en la Biblioteca, avente el polvo y nos traiga las nuevas corrientes del mundo. No abandonemos a nuestra Biblioteca, el mejor observatorio espiritual de que disponemos. – El Eco de Sitges, 27.VII.1958

“Se cumplen ahora los dos años del cierre de la Biblioteca «Santiago Rusiñol». ¡Triste aniversario!. Los pueblos felices celebran el aniversario de la independencia, del nacimiento de uno que fue su hijo ilustre, de la fundación, precisamente, de una biblioteca pública. Nosotros nos vemos obligados a recordar que llevamos veinticuatro meses que, lo que había costado tanto de conseguir y, una vez obtenido, demostró con creces cuan necesaria era su instalación, ha cerrado sus puertas. La Biblioteca dejó de prestar sus servicios sólo a título provisional, y durante el tiempo que duraran las obras de adaptación a su primitivo local, de donde nadie, en Sitges, había pedido fuera removida. Así va pasando el tiempo, mientras, al parecer, todo el mundo contempla el fenómeno impasiblemente. Dos años sin la sombra de los libros sobre las jóvenes mentes que asoman a la vida, sin obras de consulta para los estudiantes, sip una compañía amable para la gente madura”. El Eco de Sitges,  26.X.1958

ELS PRIMERS ANYS DE LA NOVA BIBLIOTECA

No cal recordar que poc temps desprès d’inaugurar-se la biblioteca, esclatà la guerra civil. En el transcurs d’aquests primers tres anys de vida, tan sols van portar-se a terme dos conferències que trenquessin una mica la rutina de la feina de cada dia. La primera va tenir lloc el dia 12 de juny de 1937, a les sis de la tarda, dissabte, a càrrec de Xavier Benguerel, que per aquells dies, feia poc temps, havia guanyat el Premi Ignasi Iglésies, amb “El casament de la Xela”. Xaver Benguerel va parlar sobre “El teatre d’O’Neill”.

La segona conferència va pronunciar-se el dia següent, diumenge, dia 13 de juny, a les onze del matí, sobre el tema “L’acció social de la literatura”, aquell dia va parlar Joan Oller Rabassa, advocat i novel•lista, que feia poc temps havia publicat la seva novel•la Amb el bec i les dents. En les dues ocasions, segons el “Diari” que anaven escrivint les bibliotecàries, la Biblioteca va omplir-se de públic i els conferenciants van mantenir, contínuament, l’interès dels assistents.

En acabar-se la guerra, quan la persecució del català va ser implacable, l’eliminació de tot allò que podia recordar els fets, la gent i els noms que fins feia poc es consideraven ben normals, d’estar per casa, de tota la vida, donà un grau d’ocupació importantíssim a molta gent. Aquestes activitats es traduïren en la retirada d’un bon nombre de llibres dels prestatges de les sales de lectura que per la naturalesa del seu autor, la del seu contingut o de la llengua, representessin quelcom contrari a les idees del “régimen”. Altres llibres no foren eliminats definitivament, però passaren a la sala del dipòsit, “los volúmenes que no son convenientes dejar a la vista del público”. Un treball “molt important”, que donà feina a les bibliotecàries, fou la “correcció” de les fitxes eliminant, mitjançant unes simples ratlles de tinta, l’encapçalament de “Generalitat de Catalunya”.

Passades algunes setmanes en visita d’inspecció el nou responsable de les Biblioteques, el senyor Pere Bohigas, per tal de fer-se càrrec de la situació i funcionament de la “Santiago Rusiñol”. En aquesta visita fou fàcil constatar les considerables baixes de llibres de la sala de lectura, com a conseqüència de les pèrdues registrades els últims mesos de la guerra per una part i per l’altre costat com a resultat de la radical aplicació de les “Normas oficiales de la Diputación”, fent palesa la necessitat de reemplaçar les baixes tant aviat com fos possible.

Per altra banda, les activitats bibliotecàries seguien a bon ritme. Creixia el nombre d’usuaris i també de llibres, que, tot i la precarietat del moment, anava creixent a poc a poc.

Per aquells temps, es van anar realitzant diverses conferències i habitualment també es feien presentacions de llibres, com el de l’escriptor Cèsar Gonzalez-Ruano. Per al mes de novembre de 1944 es presentà un hermosíssim llibre titulat “Vía Aurea” amb il•lustracions de Pere Pruna, Joan Miró, Emili Grau Sala, Alfred Sisquella, Honorio García Condoy i Jean Cocteau on va tenir lloc també algunes lectures d’escollits poemes de l’autor.

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

CRÒNIQUES DE LA INAUGURACIÓ DE LA BIBLIOTECA SANTIAGO RUSIÑOL

LA CRÒNICA DE LA INAUGURACIÓ

Llegim al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, publicació que fou de la Junta de Museus, tot un article detallat del que va ser l'acte d'inauguració de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol.

Acabat el darrer parlament de la sessió inaugural foren obertes al públic les portes de «Maricel», en tant que les autoritats i els invitats oficials es dirigien a la Biblioteca Popular, instal·lada en una dependència dels baixos de «Maricel» que té entrada independent per la plaça del 14 d'Abril.

Allí foren rebuts pel director general del Servei de Biblioteques de la Generalitat senyor Jordi Rubió, per l'encarregada dels serveis d'aquesta Biblioteca senyoreta Maria Lluïsa Gauzenmüller i la seva auxiliar senyoreta Pilar Casas. Els invitats recorregueren les sales i les dependències de la nova Biblioteca, la qual fou inaugurada amb aquest acte.

La Biblioteca respon al tipus de totes les altres del mateix gènere que la Generalitat té instal·lades en diverses poblacions de Catalunya. Disposa d'una gran sala de lectura, d'una altra especial per a infants, d'un pati que podrà servir per aquest mateix ús durant l'estiu i d'una altra sala que oportunament es podrà utilitzar per a conferències.

La idea de crear aquesta Biblioteca havia estat llençada ja fa temps amb el propòsit de donar destinació adecuada a un lot de llibres de què disposava l'Ajuntament. Amb motiu de la conversió en públic del Museu del «Cau Ferrat» el doctor Roig i Raventós féu donació al Patronat d'una col·lecció d'exemplars de les seves novelles, dedicats a la naixent institució, perquè fossin sumats als volums que Rusiñol havia deixat entre les col·leccions artístiques del seu museu.

Aquest donatiu féu renéixer la primitiva idea i el Patronat l'exposà al senyor conseller de Cultura, que l'acollí tot seguit amb el major entusiasme. El dia en què fou oficialment rebuda al «Cau Ferrat» l'obra donada a aquest museu per la vídua del malaguanyat Pau Gargallo, el senyor Alfons Macaya comunicà que ell donaria a la futura Biblioteca una col·lecció completa de les obres de Rusiñol en edicions de paper de fil. I totes aquestes coincidències favorables, unides al bon cel del director del servei senyor Rubió, impulsaren eficaçment la realització de l'antic propòsit. En conseqüència, el dia 7 de febrer d'aquest any fou publicat el següent decret de la Conselleria de Cultura de la Generalitat: «Vist l'acord de la Ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts del Consell de Cultura, que proposa a la Conselleria de Cultura la creació, a Sitges, d'una Biblioteca Popular, previ acord amb el Patronat del «Cau Ferrat» de l'esmentada població, que ha cedit el local en el qual haurà d'ésser instal·lada; Atès que l'Ajuntament de Sitges ha acceptat l'obligació d'atendre les despeses de llum, aigua i calefacció de la Biblioteca Popular que ha d'ésser creada; Atès que la Direcció del Servei Tècnic de Biblioteques Populars i la Ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts, coincideixen a veure que el nom més just que podria designar-se la Biblioteca de Sitges és el de Santiago Rusiñol; Atès que en el Pressupost actualment en vigència figura una consignació especialment destinada a despeses de funcionament de l'esmentada Biblioteca; Vistes aquestes raons, doncs, a proposta del conseller de Cultura i d'acord amb el Consell Executiu, Decreto:

Primer. — És creada a Sitges un Biblioteca Popular d'igual caràcter i dintre el mateix règim de les que té establertes la Generalitat de Catalunya, mitjançant la cessió del local que, per aquest efecte, ha cedit el Patronat del «Cau Ferrat», de Sitges, i corrent a càrrec de l'Ajuntament de l'esmentada població les despeses de llum, aigua i calefacció.

Segon. — És acceptada la suggestió que aquesta Biblioteca Popular porti el nom de «Santiago Rusiñol», com a tribut a aquest artista català tan vinculat per la seva obra i la seva vida a l'estatge on serà instal·lada la nova Biblioteca Popular. Barcelona, 3 de febrer del 1936.

El Governador General de Catalunya, President de la Generalitat, Fèlix Escalas. — El Conseller de Cultura, Lluís Duran i Ventosa.»

Seguidament fou augmentada la Biblioteca, partint de les esmentades aportacions inicials de l'Ajuntament, del doctor Roig i Raventós i del senyor Alfons Macaya, havent-se reunit en ella, el dia de la inauguració, un fons bibliogràfic de 5000 volums.

Atès que el Patronat del Museu del «Cau Ferrat» de Sitges és l'entitat que ha procurat l'estatge a la nostra Biblioteca en una de les edificacions de «Maricel», posades sota la seva custòdia; Vista la proposta de la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat i l'informe favorable de la Ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts del Consell de Cultura,  He resolt: És confiada al Patronat del Museu del «Cau Ferrat», de Sitges, la missió que la Llei de Biblioteques, Arxius, Museus i Excavacions de la Generalitat atribueix als Patronats locals de Cultura, en tot el que es refereix a la Biblioteca Popular «Santiago Rusiñol».

Barcelona, 17 de juny del 1936.

El Conseller de Cultura, Ventura Gassol

LA INAUGURACIÓ DE LA BIBLIOTECA. 14 DE JUNY DE 1936

LA INAUGURACIÓ. 1936

Per a la inauguració s’havia escollit el dia 14 de juny, coincidint amb l’obertura de Maricel, perquè era diumenge i perquè es complia el cinquè aniversari de la mort de Santiago Rusiñol. Aquell acte havia il·lusionat totalment el Patronat del Cau Ferrat perquè culminava així una gran obra; l’Ajuntament, que per fi complia una aspiració tan antiga i la Generalitat que realitzava, d’aquesta manera, un altre pas cap a la construcció de la política cultural que s’havia plantejat la Conselleria de Cultura.

Hi hagué una comitiva que s’organitzà a la plaça de l’estació on es dirigiren cap a Maricel i la Torreta on s’hi feren alguns parlaments.

14 de juny de 1936. Inauguració de la Biblioteca Popular "Santiago Rusiñol". D'esquerra a dreta. Sra. Roig i Soler, Josep Roig i Raventós, Salvador Olivella i Carreras, Lluïsa Denis vídua de Rusiñol, Ventura Gassol, Joaquim Borralleras, Jordi Rubió i Balaguer, Maria Lluïsa Ganzemuller, Pilar Casas i Robert i altres.

La manifestació va seguir fins al peu del monument a Rusiñol, al Racó de la Calma, al voltant del qual es col·locaren totes les autoritats; la comitiva continuà cap a la Torreta i així, a mesura que transcorria el seu pas, les banderes s’acataven mentre les entitats i els nens de les escoles dipositaven flors al peu del monument.

A  la Torreta, al Baluard Vidal i Quadres, hi havia una gran tribuna preparada on van pronunciar-se els parlaments davant d’una multitud arribada de molts indrets per associar-se als actes.

La Biblioteca, projectada amb una gran simplicitat i bon gust, s’havia instal·lat, seguint les indicacions del senyor Jordi Rubió, director de les Biblioteques Populars, per les senyoretes Maria Lluïsa Ganzenmüller i Pilar Casas Robert, directora i auxiliar, respectivament. El seu contingut bibliogràfic era d’uns tres mil volums, distribuïts en dues sales, la principal i la secundària, reservada per als infants. Joaquim Folch i Torres, director dels Museus de Catalunya, va tenir una intervenció destacadíssima inspirant gran part de l’obra arquitectònica i decorativa. Com llegim al Baluard de Sitges de 21.VI.1936: La Biblioteca Popular de la Generalitat inaugurada diumenge passat fou oberta al públic el dilluns i dimarts i des d’aquest dia per tal de catalogar-la degudament restarà tancada fins demà. El contingent de lectors fou gran, ja que es va tenir que prohibir l’entrada a nous lectors, puix estava tot ple. Pau i que duri!

DARRERS PASSOS

Encara hagueren de passar vuit anys més perquè el dia 15 de maig de 1934, l'aleshores conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, arribés a Sitges per presidir la reunió del Patronat del Cau Ferrat, junt amb el president de la Junta de Museus, Pere Coromines, i el delegat de l’Ajuntament de Barcelona, Josep M. Massip per tractar de l’adquisició de Maricel.

Novament, en una sessió plenària del Patronat del “Cau”, el 23 de juny, s’arrodonia el pacte per arrendar el Maricel amb el fi d’ampliar el Cau Ferrat, instal·lar-hi la Biblioteca i destinar el Saló d’Or per a conferències.

La mort de l’insigne sitgetà Emerencià Roig i Raventós, un dels primers investigadors de la nostra marina vuitcentista, de la pesca a Catalunya i del nostre vocabulari mariner, el mes de febrer de 1935, va significar la donació de les seves col·leccions d’embarcacions en miniatura, llibres i dibuixos relacionats amb la marina a la nostra vila. Aquesta circumstància venia a comprometre l’Ajuntament i el Patronat encara més perquè es convertís en realitat l’arrendament de l’esmentat edifici.

Il·lustració d'Emerencià Roig i Raventós. BPSR

Malgrat l’adversa circumstància dels fets polítics del 6 d’octubre de 1934 –que representaren, entre altres coses, l’empresonament de Ventura Gassol-, les gestions per tal de poder disposar de l’ala nord de Maricel, gràcies a l’acció del Patronat de Cau Ferrat, no varen minvar.

Amb tot, la constitució de l’esperada Biblioteca, no va realitzar-se fins al dia 3 de febrer de 1936, mitjançant el Decret publicat en el “Butlletí Oficial de la Generalitat” del dia 7, firmat pel president Fèlix Escalas i el conseller de Cultura Lluís Duran i Ventosa.

El Decret constava de dos punts principals: Primer: La creació de la Biblioteca amb el mateix caràcter i règim que les que tenia establerta la Generalitat, mitjançant la cessió del local que per a aquest fi li cedia el Patronat del Cau Ferrat; eren a càrrec de l’Ajuntament les despeses de llum, aigua i calefacció. Segon: Acceptar el suggeriment que la Biblioteca portés el nom de Santiago Rusiñol, com a tribut al gran artista català, tan vinculat per la seva obra i la seva vida, en el lloc on s’havia d’instal·lar la Biblioteca.

“Els treballs que la Generalitat de Catalunya porta a cap per a instal·lar a Sitges una Biblioteca Popular en l’edifici del Maricel, es troben ja molt avançats. La part de local disposada és els baixos de darrera de la Casa Utrillo” hom hi té posats ja els estants per als llibres. Serà ben aviat, doncs, que els sitgetans i conveïns tindran al seu abast una font de cultura, ara cal que sàpiguen treure’n profit, i veiam si s’acaben els incivils escàndols del públic en les sessions del nostre municipi”. Baluard de Sitges, 15.III.1936

LA BIBLIOTECA: DARRERS PASSOS PER A UN PROJECTE DEFINITIU

Reprenent el fil del que fou els moments prèvis a la ubicació d’una biblioteca pública a la nostra vila, fou novament, el primer d’abril de 1922, quan entrà a l’Ajuntament el nou govern de la Vila amb l’alcalde Josep Planas i Robert, que la nova Biblioteca, fins llavors novament oblidada, tornà a prendre el primer lloc en les discussions del nou Ajuntament.

L’arquitecte de la Mancomunitat visità Sitges de nou, examinà els terrenys que se li oferiren per instalar-hi la Biblioteca, al carrer Santiago Rusiñol, carrer Sant Damià, i l’alcalde li oferí encara, un tros de la Torreta. L’arquitecte, però, indicà que la Mancomunitat, per construir la Biblioteca, tan sols imposava una condició :  que s’estigués al corrent dels pagaments 1920-1921 i 1921-1922; malgrat això, les gestions de l’emplaçament es podien tirar endavant.

En aquest camí, en la sessió ordinària del dia 12 d’abril, el consistori tornà a debatre el tema de la Biblioteca en primer terme. Tothom quedà d’acord que la Biblioteca havia d’instal·lar-se a la Torreta, però sense perdre espai públic ni tapar la vista del mar.

Tammateix llegim a “El Eco de Sitges” del 3.XII.1922 : “Los gobernantes locales, que tanto alardean de ser amantes de la cultura, han dejado transcurrir ocho meses sin atender a la Mancomunidad de Cataluña que les requería para designar el terreno donde emplazar la Biblioteca que, mediante concurso público, fue concedida a Sitges. Sea, pues, para ellos la responsabilidad del acuerdo de dicha entidad, catalana declarando anulada la concesión de la Biblioteca de referencia”.

Per altra banda, Josep Carbonell i Gener, ja feia temps havia declarat quines eren les seves ambicions de fer de Sitges un centre cultural de primer ordre, en els temps que s’editava el “Monitor” (1921-1923) i “Terramar” (1919-1920) va aprofitar també la seva excepcional publicació per adreçar-se el mes de juliol de 1926, al sitgetà Josep Robert i Mestre i proposar-li que li cedís una de les seves velles cases del carrer d’en Bosch per a la instal·lació de la Biblioteca i domicili de l’obra cultural que “L’Amic de les Arts” propugnava per a Sitges i, afegia, “Desitjosos, doncs, de prosseguir amb mètode tot un pla de cultura per Sitges, el primer pas del qual ha estat la creació de L’Amic de les Arts, ens caldria instal·lar una Biblioteca per la qual, el mateix Santiago Rusinyol, l’home que no es cansa d’estimar Sitges, ha promès ja la donació de dos mil volums”.[1]

 El mateix Rusiñol, el 1926, havia promès la donació de dos milers de llibres per a la futura biblioteca de Sitges, promesa que mostra la generositat de Rusiñol i la voluntat de contribuir al progrés cultural de la vila, a través de l’estima i valoració dels llibres. Qui els havia de dir a Rusiñol i a Utrillo que les seves biblioteques i els seus papers acabarien davant per davant, ubicats a les prestatgeries de la mateixa biblioteca, recull de la seva biografia artística.



Primer número de L'Amic de les Arts, abril de 1926



[1] L’Amic de les Arts, núm. 5, agost 1926

---

INTENTS DE BIBLIOTECA POPULAR 1915-1918

És cap a mitjan any de 1915 que la Mancomunitat de Catalunya –instituïda el 6 d’abril de l’any anterior– pren l’acord d’instaurar biblioteques populars a Catalunya, “com a millor mitjà per a la difusió de la cultura en el nostre poble”. Amb aquestes perspectives, l’alcalde Pere Carbonell el 28 d’octubre del mateix any, va presentar una moció, en la sessió ordinària de l’Ajuntament, en la qual, “d’acord amb el conveni anunciat pel Consell de la Mancomunitat i seguit les indicacions de la comissió municipal d’Hisenda”, exposava els següents punts:

1r. Dirigir una instància al Sr. President, de la Mancomunitat, sol·licitant per la Vila de Sitges, una Biblioteca Popular de segon grau.

2n. Oferir la cessió gratuïta a favor de la Mancomunitat, del terreny necessari per a la instal·lació.

3r. Oferir, així mateix, una subvenció anual equivalent al 10 per cent del fons inicial que la Mancomunitat cedeix, o sigui, la subvenció de 300 pessetes.

4t. Oferir el servei material de llum i aigua que la instal·lacció de la Biblioteca necessiti.

Malgrat tots els oferiments i bons propòsits del nostre Ajuntament, la biblioteca no va ésser adjudicada a Sitges.

El 1917, el regidor Andreu Bosch, en sessió de l’Ajuntament del 6 de juliol, proposava que s’arreglés l’antiga Biblioteca Popular, “así como su limpieza de trastos inservibles”. La idea va tenir èxit perquè al cap de pocs dies l’”Eco” aplaudia el projecte al mateix temps que comentava l’activitat en els treballs que es porten a terme a la Casa de la Vila “per habilitar una sala dotada de bona llum natural i perfectament adient per aquest servei”.

En la sessió del 7 de gener de 1918, l’alcalde donà compte al consistori d’haver-se rebut un telefonema del director d’Instrucció de la Mancomunitat de Catalunya en el qual informava que, per acord del 28 de desembre últim, s’havia atorgat l’edificació d’una biblioteca.

Els primers passos pràctics no van tenir lloc fins al dia 2 de juny en què el senyor Eugeni d’Ors, director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, va presentar-se a Sitges amb el propòsit d’estudiar el tema sobre el terreny, per aixecar-hi la tan esmentada biblioteca de segon grau. Amb aquest motiu, va examinar diferents llocs en què es procurava harmonitzar l’aspecte instructiu amb els valors artístics, històrics i locals. En Josep Planas i Robert va acompanyar-lo en aquest recorregut. (...) Sembla, però, que per una sèrie de raons relacionades amb l’estat de comptes entre l’Ajuntament i la Mancomunitat, la gestió de la nova Biblioteca va quedar en via morta.

Baluard de Sitges, 19 de maig de 1917

vegeu: Baluard de Sitges, 19 de maig de 1917

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

LA BIBLIOTECA DE 1886

L’acte d’inauguració de la nova biblioteca –instal·lada en la primitiva Casa de la Vila-  formava part del programa de la Festa Major i va tenir lloc el 25 d’agost de 1886. “El Magnífico Ayuntamiento, deseando prestar ferviente culto a la institución de esta villa, inaugurará a las once de la mañana (del día 25) por medio de una sesión pública extraordinaria la Biblioteca Popular instalada en las Casas Consistoriales. El Eco de Sitges, 22.VIII.1886”. En aquell acte –al qual van assistir-hi vuit persones, dues de les quals eren forasteres– en Gaietà Benaprès, primer “bibliotecari”, va llegir un petit parlament en el qual destacava, entre altres coses, la necessitat que totes les poblacions, incloent-hi les secundàries, disposessin d’una biblioteca ; agraí i elogià, a continuació, la generositat d’en Víctor Balaguer, “verdadero fundador de nuestra naciente biblioteca”.

Gaietà Benaprès i Mestre

Fons Frederic Malagelada.- BPSR

El que llegim del que es publicà a les pàgines de El Eco de Sitges fou el següent : “Luego el bibliotecario señor Benaprés (Cayetano), leyó un pequeño trabajo que versó sobre la necesidad de instituir en toda población, aun en las de un orden secundario, bibliotecas populares como centro de difusión, de ilustración y cultura. Dijo que nadie podría preveer si los resultados corresponderían á los deseos, si la biblioteca que iba á fundarse tendría lozanía, vitalidad natural y espontánea ó moriría ahíta y estéril como toda institución prematura, dislocada ó inoportuna, para que los iniciadores del proyecto estaban satisfechos de haber cumplido una misión á que se sentían llamados porque dejaban en buenas manos su obra en manos de la evolución natural, cuyas leyes dominan la historia natural y la historia, tanto los seres como los acontecimientos, las instituciones y los proyectos humanos.

Elogió el generoso desprendimiento de don Víctor Balaguer, verdadero fundador de nuestra naciente biblioteca, así como los apreciables regalos en numerosas é importantes obras de don Juan Tarrida, de don Eduardo Mestres, de doña Rita Mestres, de don Pablo Benaprés Serra, de don José Soler Cartró, de las hermanas Rabentós Amell, de don José Busquets, y del magnífico Ayuntamiento en obras y en dotación consignada en los presupuestos comunales, no dudando de poder continuar en la noticia que dentro breve tiempo ha de publicar detallado todo lo concerniente á la biblioteca muchísimos otros nombres de patricios que han ofrecido su apoyo moral y material, á los cuales anunciaba una próxima visita y circular. Dijo que aunque la inauguración oficial tenia lugar en aquel momento, no podría abrirse aun la biblioteca al servicio público basta dentro breves días por no estar terminados los catálogos y dispuestos los demás requisitos exigidos por la buena administración en el Reglamento. Se lamentó de la pobreza del edificio, de la estrechez del local, y de la humildad dé la misma biblioteca, tanto en número de obras como en importancia, relacionando estas circunstancias con lo que debiera ser y seria probablemente con el tiempo, suplicando á los que deseen ser nombrados favorecedores según el Reglamento, tengan en cuenta que nuestra biblioteca y en todas las de sus condiciones se necesitan especialmente obras modernas, filosófico-científicas y de avance, periódicos y memorias cuyo fin dijo que la biblioteca es un altar donde se presta culto a una divinidad de ningún modo inmutable sino mudable progresiva evolucionista como hija de la humana inteligencia.”

Acte seguit, després d'aquestes paraules del regidor “bibliotecari”,  l’alcalde obri els armaris que custodiaven els llibres, de manera simbòlica, donant per inaugurat aquell primer centre de lectura. Si be hi ha notícies puntuals de recepció d’obres, posteriorment, la vida activa de la biblioteca devia ésser, durant tots aquells anys, bastant precària.

Del llibre “La Biblioteca Popular a Sitges” de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

BIBLIOTECA DE SITGES. ANTECEDENTS HISTÒRICS

Es considera que la primera referència d’una biblioteca particular a la nostra vila és la que ens dóna Josep Carbonell i Gener en la biografia d’en Josep Bonaventura Falç, cap a l’acabament del segle XVIII.[1] És fins al 1877 que no tenim notícies de les primeres inquietuds que sentiren els sitgetans per disposar d’una biblioteca pública on qualsevol veí pogués satisfer les seves curiositats intel·lectuals.

Ja Gaietà Benaprès, signava en una carta publicada a La Revista Suburense del 3 de juny de 1877 on en un punt determinat diu: “¿No has observado con pena que no existe en ningún lugar público de esta villa, en ninguno de los tres casinos de que está dotada, un solo libro coleccionado que indique la natural afición al saber de los socios cuyo nombre consta en un registro?”.

En Víctor Balaguer, que fou durant tants anys diputat pel districte de Vilanova i la Geltrú, home de grans activitats intel·lectuals i polítiques, va fundar a l’esmentada població, i a les seves pròpies expenses, la Biblioteca-Museu que porta el seu nom. Aquesta obra fou inaugurada el dia 26 d’octubre de 1884.

Victor Balaguer

Per aquells dies, en Gaietà Benaprés, home d’una activitat gairebé frenètica, era regidor de l’Ajuntament de Sitges, que presidia Josep Vidal Martí. Per això, no es pas sorprenent que, en una sessió de l’Ajuntament, la del 9 d’agost de 1886, s’acordés “fundar una biblioteca popular a Sitges i demanar al senyor Víctor Balaguer un nombre considerable de llibres que ell, prèviament, havia ofert donar a la vila”.

De fet, segons ens diu l’”Eco” del 1r de març de 1886 –el número 1 del setmanari– es començava a treballar en la creació d’aquella Biblioteca. O sigui cinc mesos abans que s’acordés en l’esmentada sessió de l’Ajuntament. “Se están colocando internamente, en unos de los salones de la casa de la villa, los 600 tomos que nos ha regalado D. Víctor Balaguer para que figuren en el salón biblioteca pública de la nueva casa de la villa”. Víctor Balaguer havia ofert els llibres a Sitges en la visita que va fer el dia 12 de març de 1884, quan va visitar l’antic castell on es projectava instal·lar la nova Casa de la Vila.

Text extret del llibre La Biblioteca Popular a Sitges de David Jou i Andreu, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, 1986.

---

[1] Josep Carbonell i Gener, “Don Bonaventura Falç i el context històric del seu temps”. Edicions d’”El Eco de Sitges”, 1976, pàg. 25.